L’envelliment

Viure més temps ha sigut sempre un desig de la humanitat que ha florit en un munt de mites i llegendes, però també ha alimentat el pensament d’erudits i filòsofs. Aristòtil deia que l’envelliment consistia en un greu debilitament del cos i de la ment.

Sèneca i Ciceró coincidien a dir que l’envelliment representava el cansament de la vida.

El 1939 es va publicar un article científic que es titulat L’endocrinologia i l’home del futur que començava d’una manera atípicament poètica per a un article científic.

Deia: “Des d’Adan al jardí de l’Edèn, la Humanitat ha tingut una preocupació constant per sobreviure i reproduir-se, mentre que la malaltia i la pesta han cobrat un miserable peatge de dolor i patiment.” El text reconeixia el mèrit de molts metges que havien contribuït a millorar l’esperança de vida però advertia que l’ànsia de l’home per viure millor i més temps no estava saciada. Comparava aquest desig amb la follia de Ponce de Leon d’internar-se al mortal pantanal de Florida perseguint la font de l’eterna joventut.

Va ser publicat a la revista de la associació de metges afroamericans (Journal of the National Medical Association) i l’autor, el doctor Adair, pronosticava que els propers avenços en longevitat humana vindrien de la mà de l’endocrinologia. Des d’un punt de vista biològic, l’OMS defineix l’envelliment com la conseqüència de l’acumulació de danys moleculars i cel·lulars al llarg del temps que porta un descens gradual de les capacitats i finalment, la mort.

Hi ha moltes teories científiques que tracten d’explicar-ho, com la d’inactivació de l’ADN de Medvedev, de la diferenciació terminal, o la que estava de moda quan jo estudiava a la Facultat (teoria d’escurçament de telòmers d’Olovnikov). De teories no científiques n’hi ha milers, especialment des d’un sector econòmic que porta segles a cavall d’aquest anhel.El corrent científic actual és tractar l’envelliment com una malaltia més, estudiar-ne les bases bioquímiques i buscar-ne una teràpia.