Tarrés: secret intercomarcal

Tarrés pertany a les Garrigues i tant l’entorn paisatgístic com l’arquitectura local confirmen l’adscripció, però ja limítrof i dins del marc geogràfic de la Conca de Barberà, abocat i amb vistes cap a la comarca veïna, la boscosa i altiva serra de Prades al fons.

La manera més còmoda d’accedir-hi des de Lleida és el trencall d’un quilòmetre des de la N-240, passat Vinaixa.

També s’hi arriba per la LV-2012 que puja des de les Borges per la Floresta, els Omellons, l’Espluga Calba i Fulleda. Disposant de prou temps, l’ideal sembla anar-hi per un cantó i tornar-ne per l’altre.

Menut però encantador, aquest poblet mereix ser conegut pels partidaris del turisme de proximitat, que per la seva situació perifèrica o la curta distància respecte a la carretera de Tarragona que incita a passar-hi de llarg no han tingut l’ocasió de descobrir-ne l’atractiu íntim i la sensació endreçada del conjunt. S’aconsella d’aparcar a l’entrada, vora el refet edifici del Sindicat, que ara acull un bar restaurant.

Diversos cartells plantats allí mateix informen sobre algunes opcions de senderisme, en particular els itineraris inclosos a la nova marca genèrica Camins de pedra. Enfilant la pujadeta del carrer de la Font, un indicador adreça el visitant cap al petit espai museístic de la Ferreria, on darrere d’una gran vidriera es pot veure des de fora estant la ben preservada col·lecció d’eines de l’últim ferrer de la població, Francesc Pujol Pelegrí: fornal, enclusa, manxa, trepant, mola d’aigua i el banc de treball amb claus, martells, ferradures, etc.

Tornant a baixar, la Casa de la Vila destaca per la llarga façana de pedra amb una gran arcada, dos balcons de ferro, dos fanals, l’escut municipal amb la data de 1898 i un rellotge, sota un fris de nius d’orenetes a sopluig de les teules. Pel carreró de l’Abadia es descendeix fins a l’església de Santa Maria, de finals del XVIII.

Façana neoclàssica, frontó triangular, òcul, una fornícula ocupada per una marededéu i un campanar alt. A l’esquerra del temple, un cul de sac atapeït de plantes i flors.

A la dreta, el costerut carrer Major, fent cantonada amb un casalot petri de tres arcs coneguts com “els porxos”, bastit en part sobre la roca viva i amb una llinda de 1809.

Fa uns anys que el compacte edifici de l’antiga cooperativa agrícola de Tarrés va ser convertit en establiment d’hostaleria sota el nom d’El Sindicat. Quatre apartaments i bar restaurant amb terrassa ombrejada, a més d’agrobotiga, una sala amb biblioteca i billar, i un altra d’exposicions.

Ara el regenta, amb èxit notable, l’aranès Òscar Balcells, creatiu i expert en promoció turística. El menjador obre tots els migdies feiners, amb menú de 13,75 euros.

Divendres i dissabtes, sopar a base de tapes. Caps de setmana, impressionant Bufet Garriguenc, a 19,75, per servir-se a discreció de safates plenes de bona teca, en especial la pastisseria, inclòs un bufet d’olis comarcals.