Jean-Baptiste Andrea: “M’estimo tots els personatges de la novel·la, fins i tot els més foscos”

Jean-Baptiste Andrea és autor, guionista i director. Amb només quatre llibres (Ma reine, Cent millions d’années et un jour, Des diables et des saints i Vetllar per ella), ha tingut un ascens fulgurant i ha rebut dinou premis literaris, entre els quals hi ha el prestigiós Goncourt i el premi de novel·la Fnac per Vetllar per ella.

És l’obra d’un narrador nat. Vetllar per ella (Empúries)és una història d’amor i amistat amb el rerefons de l’art de l’escultura i dos personatges gens convencionals: un genial escultor nan i una hereva avançada al seu temps que no vol saber res del futur que li tenen reservat.

La trama se centra a la Itàlia de la dècada de 1920. En Mimo i la Viola es troben i es tornen inseparables.

La seva epopeia romàntica els portarà a qüestionar el significat de les seves vides i del vincle tan especial que els uneix. Aquesta obra és una joia on es barregen l’aventura, la delicadesa i la gràcia.

Com sorgeix la idea de Vetllar per ella?

Una imatge d’una pel·lícula de Paolo Sorrentino em va provocar grans emocions i el desig d’escriure sobre Itàlia, el país de la meva àvia.

La pel·lícula em va proporcionar una visió que, per associació d’idees, em va donar la idea de la novel·la. Però d’una imatge a una novel·la hi ha molta feina, i vaig trigar un any a començar a escriure el llibre.

El llibre comença amb un Mimo ancià, a les portes de la mort. També es parla d’una escultura amagada al soterrani d’una abadia, vetada als ulls del públic quan sens dubte és una obra extraordinària.

La novel·la arrenca com un misteri. Hi ha una escultura que el Vaticà ha amagat al món i no se’n sap el motiu. El llibre és la història de la concepció d’aquesta escultura i del seu significat. És un viatge cap a la revelació d’aquest secret a través de la relació entre en Mimo i la Viola.

La relació entre aquests personatges és el fil conductor de la novel·la...

Són dues persones que, en circumstàncies normals, no s’haurien conegut mai. Són pols oposats, tant socialment com pel que fa a les seves ambicions i somnis. El que hi ha entre tots dos és pràcticament inexplicable. Però no hi ha res més bonic que una història d’amor, si no impossible, molt difícil.

Em vaig adonar que totes les històries de les meves novel·les sorgeixen del meu primer amor, a qui no vaig confessar mai els meus sentiments. Als meus llibres desenvolupo aquella història inacabada.

El cas és que a Vetllar per ella tenia ganes d’estirar aquell amor frustrat fins a l’edat adulta.

Per què va escollir el context històric per a la seva novel·la?

El veritable heroi d’aquesta novel·la és la seva heroïna, Viola Orsini. Mimo Vitaliani, el narrador, només és qui parla de la Viola. És una novel·la sobre la tirania: la que els altres exerceixen sobre aquesta noia tan brillant i que, a vegades, s’imposa ella mateixa.

És un tipus de tirania proteica que es dona, no només en un context íntim i familiar, sinó també a la societat. Lògicament, tenia sentit ubicar-ho en un context històric com el del feixisme i les dues guerres mundials, ja que la tirania política que va patir Itàlia va ser exercida pels mateixos que exerceixen la seva tirania sobre la meva heroïna.

La tirania és sempre obra de covards. El quadre polític és el reflex de la història de la Viola.

Es tracta d’una novel·la ambiciosa, amb molts personatges i molts girs.

Jo vinc del cine i vaig anar cap a la literatura per desfer-me de les limitacions tècniques i econòmiques. Volia escriure una autèntica novel·la d’aventures que em portés molt lluny i durant molt temps.

Amb aquest desig van anar apareixent molts personatges i volia que tots estiguessin ben encarnats. Els membres de la família Orsini són complexos i ambigus.

La Viola té tres germans que viuen en una època molt complicada en la qual s’han de prendre decisions, a vegades fàcils i a vegades complicades. M’estimo tots els personatges, fins i tot els més foscos.

Un dels temes de la novel·la és el de l’emancipació.

És, efectivament, una història d’emancipació, la d’una dona en una època en què és gairebé impossible per a ella emancipar-se.

Dec a Itàlia el fet d’haver-me proporcionat el meu primer xoc estètic i haver estat, a més, el primer país on vaig escriure d’adolescent. Si hi ha alguna cosa a la meva vida que emancipi, que obri, que alliberi, són els llibres.

No és casualitat que, a la Florida actual, els llibres que tinguin la paraula gai estiguin prohibits, perquè els llibres sempre són perillosos des del punt de vista de l’ordre conservador.