Replè d’aigua

Quan, ara fa uns mesos, tot feia preveure un estiu de sequera extrema, amb els rius i pantans de Catalunya per sota dels nivells ecològics mínims, poc podíem imaginar-nos que unes pluges i nevades primaverals tardanes traurien els cabals de perill i omplirien les lleres, provocant una afluència aquàtica generosa i continuada cap als grans embassaments, en particular aquí a la conca hidrogràfica de l’Ebre, cosa que ha permès subministrar els canals i garantir els regs agraris a la plana.

La festa de l’aigua assolint les cotes més altes dels respectius recipients geològics naturals –llacs i estanys– o artificials, en aquest cas continguda per les preses, esdevé tot un espectacle als ulls àvids de profunditats, que no acaben de sortir de la seva sorpresa, atesos els pronòstics funestos abans de fer-se efectiva la màxima tradicional del raig diari de cada maig –enguany prolongada amb un “pel juny, la regadora al puny”–, després d’unes quantes anyades de règims pluviomètrics avars, conseqüència del canvi climàtic.

Gaudir d’aquest panorama de plenitud hídrica és possible ara mateix en determinats punts del Prepirineu, i encara ho serà un temps, si de tant en tant va caient un ruixat estiuenc o tardoral, i mentre es mantingui l’assegurança de nombroses fonts muntanyenques que semblen haver revingut i d’algunes congestes de neu als cims més àlgids.Un d’aquests llocs és el pantà de Sant Antoni, la gran massa líquida acumulada entre Tremp i la Pobla de Segur, en paral·lel a la C-13, que acull diverses platges d’aigua dolça i petits embarcadors per practicar la navegació o els esports nàutics. Una altra forma de fruir d’una vista tan gratificant, alhora que refrescant, sense necessitat de mullar-se, consisteix a resseguir a peu o en bicicleta el sender obert fa poc, degudament indicat i protegit amb baranes de fusta, tot al llarg del marge dret, des de just passat Talarn fins a Salàs i la Pobla.

Si tan sols es tracta de fer un cop d’ull, més o menys prolongat, a la fondària blavenca, el millor observatori deu ser el singular conjunt arquitectònic de Lo Quiosc, al principi del trajecte, l’original bar-restaurant suspès damunt d’aquella superfície quieta com un mirall que reflecteix els núvols i alguns pins de les ribes escarpades.

L’insòlit emplaçament i l’agosarada arquitectura de Lo Quiosc, el restaurant-cocteleria situat entre la carretera i el pantà, amb terrasses exteriors i un tram de passarel·la de vidre just damunt de l’aigua, justifiquen l’aturada en un establiment tan especial, on a més sovint s’organitzen concerts, ni que sigui tan sols per prendre alguna cosa fresca o una copa.

Però és que l’oferta culinària del local resulta força recomanable, a l’agost només a partir de les sis del vespre, per la calor, des del setembre altre cop també a migdia. Tapes per picar o “vermutejar”, amanides, pasta, hamburgueses i plats de carn o peix més elaborats, entre tradició pallaresa i modernitat cosmopolita, a banda de bones postres.