SEGRE

ENTREVISTA

L'exàrbitre Xavi Estrada: “Després d’expulsar Cristiano Ronaldo vaig estar dos anys sense arbitrar el Real Madrid”

Nascut a Lleida el 1976, Xavi Estrada va decidir que volia ser àrbitre de futbol i es va preparar com un esportista professional. Va escalar de les categories inferiors fins a arribar a xiular catorze anys a la Primera divisió de la Lliga de futbol i arribar a Champions. Després de ser apartat del terreny de joc per la querella que va interposar contra Enríquez Negreira, el Comitè Tècnic d’Àrbitres va denigrar-lo a treballar com a àrbitre VAR des d’una furgoneta, situació que va derivar en un altre front judicial. Acaba de publicar un llibre en què explica tot això i més: ‘La verdad sobre el caso Negreira’ (La Esfera de los Libros).

Xavi Estrada

Creat:

Actualitzat:

Tres petits tatuatges que representen la natació, el ciclisme i l’atletisme, les disciplines del triatló, delaten per què Xavi Estrada es manté en forma i no ha guanyat quilos després de deixar el futbol professional. “Durant dècades es va pensar que els àrbitres no eren esportistes i per això era un col·lectiu que tampoc no es preocupava per la seua salut. Jo ja soc d’una generació que passava proves físiques prou exigents.”

Què el va motivar, quan era adolescent, a ser àrbitre? No participa del joc i a sobre s’emporta totes les broques.

Aquesta pregunta també me la vaig fer jo quan vaig començar. Sempre havia vist la figura arbitral com algú llunyà, però quan empatitzes amb el seu rol, t’adones que és una experiència que t’aporta moltes coses. Hi ha el repte personal d’assumir i gestionar les circumstàncies adverses que vas entomant en cadascun dels partits de la teua trajectòria. Treballar les frustracions, la resiliència, les emocions i les derrotes.

També té poder sobre tot el que passa al camp.

Si ets jove i inexpert, si estàs sol i no tens recursos, el més fàcil és tirar de targetes per imposar-te als altres. Demostrar qui mana a través de les amonestacions i expulsions, en lloc de buscar una gestió més intel·ligent amb els jugadors. En cada època de la carrera vius situacions i pressions diferents. Al començament ets molt jove, tens pocs recursos i estàs sol al terreny de joc.

Encara són la baula més dèbil?

És el més dèbil perquè en un entorn amb tanta pressió ambiental les persones que haurien de vetllar i posar mecanismes per ajudar que la seua figura es preservés i respectés, que són els clubs, no facin la feina. Això fa que molts nois i noies que comencen a arbitrar, per culpa de tenir males experiències i potser no tenir eines per poder-les gestionar, acabin abandonant.

Els camps del futbol base i amateur continuen sent de batalla.

Dels meus inicis fa trenta anys a l’actualitat malauradament hi ha coses que han canviat poc. Continua havent-hi molta agressivitat i mala educació. També hi ha una certa condescendència per part de les administracions, les federacions i les directives dels clubs. 

Al llibre explica el nepotisme endèmic del mateix Comitè Tècnic d’Àrbitres. Com aconsegueix un jove lleidatà sense ‘padrins’ dins de l’organisme fer carrer fins a arribar a internacional?

Soc el millor exemple que la carrera esportiva, com la vida, és circumstancial. De la meua generació hi ha molts àrbitres que es van quedar pel camí. Quan vaig decidir que volia intentar fer carrera arbitral vaig decidir adoptar un perfil baix perquè de seguida em vaig adonar que a Lleida hi havia dos grups enfrontats. En lloc de posicionar-me, vaig procurar no fer soroll i treballar fort. Quan vaig arribar a les categories en què havia de competir amb el fill del secretari tècnic d’àrbitres la situació es va complicar. Per pressionar-me em deien que no pujaria de categoria perquè la plaça ja estava reservada. Ells poden influir en les avaluacions dels partits del seu fill, però les proves físiques i tècniques al CAR de Sant Cugat per saltar a preferent no. Quan saltaves a la Segona B ja començaves a tenir contacte amb Negreira. Aleshores és quan m’adono que hi ha gent que encara arbitra pel nom. Parlo de col·legiats com Quique Mejuto, Medina Cantalejo, Pérez Burrull, Iturralde González. Quan el 2009 arribo a Primera divisió era el més jove i passava una mica el mateix. Ha sigut el modus vivendi d’unes quantes famílies que perdien molt de temps pugnant entre elles. L’estratègia era mantenir el perfil baix i no aixecar gaire la veu. Mentre no molestis et deixen passar fins a cert nivell. La promoció a un Mundial o a les fases finals d’una Champions es decideixen a dit.

El que queda molt clar al llibre és el nepotisme dins del CTA.

Quan tu tens responsabilitats en un organisme i amb el teu vot decideixes sobre el teu fill, penso que no està bé i que t’hauries d’abstenir perquè condiciones el futur dels que no tenen ningú que els protegeixi. Però hi ha gent sense ofici ni benefici que gràcies a tenir familiars en càrrecs de poder poden guanyar força diners, fins i tot sense escalar gaires categories. Al futbol base als 90 podies guanyar 100.000 pessetes només treballant el cap de setmana. No exigien ni l’EGB.

Sorprèn la dependència que el Comitè Tècnic d’Àrbitres demostra respecte a l’opinió pública.

A mi em costa parlar pels àrbitres de generacions anteriors a la meua. Però a partir del segle XXI, la pressió mediàtica que vius amb el Madrid és única. Fins i tot el Barça juga en una altra lliga. Una vegada ets a Primera cobres el mateix per un clàssic que per un Almeria-Osasuna. Però les decisions que prens respecte al Madrid influiran en la teua carrera i això et condiciona.

El CTA en lloc de protegir els àrbitres cedeix a les pressions?

Tu podies haver pres una decisió correcta contra el Madrid, però si l’opinió pública considerava que no era així el CTA et podia sancionar. Després d’expulsar Cristiano Ronaldo vaig estar dos anys sense arbitrar el Madrid. Si tu no arbitres partits de primer nivell a la Lliga és molt complicat promocionar-te a fer campionats internacionals.

Xavi Estrada va decidir que volia ser àrbitre de futbol i es va preparar com un esportista professional / Jaume Barrull

Cas Negreira. Vostè es querella encara que és un afer que no l’afecta personalment. Com que és català mai no ha arbitrat cap equip del principat a les categories professionals.

Negreira diu que ha cobrat més de set milions d’euros del Barça per assegurar-se que els àrbitres són neutrals. Això posa en entredit la professionalitat de tot el col·lectiu! Jo poso la querella per defensar la nostra honorabilitat ja que ni la Federació ni el CTA no fan realment res. Jo volia dormir tranquil, marxar amb el cap ben alt i sense deure res a ningú.

Va intentar una acció col·lectiva abans d’anar per lliure?

La tarda que esclata l’escàndol el mateix Medina Cantalejo ens va convocar per explicar-nos la posició de la Federació, dient que estan molt afectats i que faran tot el possible per aclarir el cas. L’endemà grava un vídeo per a xarxes dient que Negreira no pinta res al CTA. Només si tens alguna cosa a amagar pots mentir d’una manera tan flagrant. Com podia dir que Negreira no era ningú quan tothom sabia el poder que tenia? La majoria dels àrbitres estaven indignats, però posicionar-se implicava arriscar-se a perdre la feina. Les pressions internes perquè ningú no es mogui de la foto van ser molt dures i van tenir efectes en la majoria. Però jo no em vaig aturar, no havia currat tants anys per veure com se’ns posava en dubte i la Federació no depurava responsabilitats. Vull pensar que en un món just s’han d’aclarir les coses i saber la veritat.

I creu que passarà?

La justícia és lenta i hi ha molts interessos per preservar el poder. Això dificulta la investigació i amb el temps ves a saber què ha passat amb molta documentació. L’estratègia de la Federació és la por i el missatge és clar: qui vulgui continuar arbitrant ha de callar. De moment els està funcionant. Vull pensar que acabarem sabent la veritat. Com a àrbitre que ha volgut treballar els valors d’honestedat i transparència.

De moment el van fer fora del camp i el van denigrar a fer d’àrbitre VAR des d’una furgoneta aparcada fora de l’estadi.

Almenys em van avisar que se m’acabava arbitrar a Primera i vaig poder fer-me a la idea i gestionar-ho. Van ser moments durs i de molta tensió, l’assetjament per part de les directives del CTA i la Federació Espanyola de Futbol era molt dur. Em van apartar i marginar, em van atacar directament i ho van fer a través dels mitjans de comunicació afins. Al final, però, pesa més la satisfacció d’haver fet una carrera fins a competicions internacionals guanyant-ho tot per mèrits propis.

Troba a faltar res?

Els nervis de la competició, els moments abans de pujar les escales i sortir al camp d’un gran estadi per xiular un partit que saps que miren quatre-cents milions d’espectadors.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking