Ninyas de Papá: “Els inicis d’un projecte artístic tenen cert activisme, hi has de creure molt”

Es diuen Ninyas de Papá i no els agrada posar-se etiquetes perquè s’estarien “limitant”, asseguren. Són quatre noies d’entre 23 i 24 anys amb coses a dir i moltes preguntes a plantejar. La Berta Cardona, la Raquel Díez, la Carla Font i la Júlia Roch es van conèixer a Girona, a la universitat, i van començar aquest projecte gairebé per obligació. Ara, cinc anys més tard, són les protagonistes i gestores d’un col·lectiu escènic singular. Després de passejar la seva òpera prima, ‘Coses a fer perquè m’escoltin: despullar-me, morir’ per diferents ciutats catalanes i més enllà, ara treballen en el seu pròxim projecte: ‘F.O.M.O. de mi funeral’. El presentaran el 28 de novembre a l’Antic Teatre de Barcelona.

Cadascuna té un rol: la Berta (Menorca) s’en· carrega de la direc· ció d’interpretació; la Raquel (Badalona) s’ocupa de la drama· túrgia i la direcció d’escena; la Carla (Torrefarrera) gestiona la producció i la logística; i la Júlia (Cornellà de Llobregat) es cuida de l’espai i la dramatúrgia sonora. Però més en· llà d’aquests papers, les quatre són un equip d’amigues que conviuen, treballen i col·laboren per transme· tre el seu art al món. 

−Es podria dir que són qualsevol cosa, excepte una companyia de teatre tradicional. 

Som un col·lectiu escènic, que no és el mateix que una companyia. Treballem de manera horitzon· tal entre les quatre membres que el formem i, a banda, col·laborem amb altres artistes. El concepte “col· lectiu” no es limita només al teatre sinó que és un espai des d’on crear també altres formes d’art, com la música o l’audiovisual. Estem ober· tes a tot, potser d’aquí uns anys ens veieu fent circ, o un llibre, o una exposició… Ens interessen moltes coses i si algun dia ens ve de gust ferles, no caldrà mai que canviem la marca Ninyas de Papá. Aquesta és la gràcia de ser un col·lectiu. 

−Fins a quin punt és autobiogràfic el nom del col·lectiu? 

Vam reflexionar molt abans d’adjudicar- nos un nom perquè volíem que tingués un component de màrqueting i que, alhora, ens representés. Amb Ninyas de Papá, admetem que hem emprès aquest projecte amb una motxilla de privilegis, ja que les nostres famílies han tingut prou capacitat econòmica per concedir-nos l’oportunitat d’estudiar arts escèniques. Nosaltres fem art des de la consciència d’aquests avantatges i creiem que també és vàlid reivindicar-se des d’aquesta posició. A banda, el concepte Papá té el component de la mirada masculina amb què ens examinem a nosaltres mateixes. 

−I per què la grafia catalana? 

Les quatre som catalanoparlants i no volíem escollir un nom en castellà, però clar… “Les Nenes del Pare” no sonava tan bé. Vam buscar una manera de catalanitzar-lo i així també ens donava més personalitat. De vegades, en algun lloc apareix mal escrit. Ens han arribat a posar “Ninjas de Papá”. 

−El projecte de debut parlava de quatre joves que posen una bomba en un teatre i estan disposades a immolar-se si no es produeix un canvi en la societat... 

Precisament, el nostre nom va molt lligat amb aquesta primera obra de teatre. Parlem molt sobre el concepte de ràbia, la ràbia que senten unes noies que anhelen un canvi que ni elles mateixes saben descriure. Això ens generava el dubte següent: “Quina ràbia podem sentir nosaltres, que ho tenim tot, com per queixar-nos de les injustícies mundials? Com de lícita és aquesta ràbia?”. 

−El públic ho va entendre així?

Des de l’estrena de l’obra, vam veure que el públic captava el nostre missatge. Tant gent de la nostra edat, que s’hi va sentir molt identificada, com gent més gran. Les nostres mares o algun dels nostres professors, per exemple, també van connectar amb el missatge. Suposo que els temes que tractàvem, el fet de fer-se gran i adonar-se que el món està podrit, són una experiència universal. 

−De què parlarà el nou projecte? 

En aquesta segona peça ens preguntem què és la mort; què significa per a nosaltres i com l’hem concebuda socialment. Volem revisar la tradició, el cinisme, la convenció itot allò que hem absorbit inconscientment sobre la mort i que ara ens sembla inqüestionable. 

−Què els transmet, el concepte de la mort? 

S’ha mitificat com un tema tabú, no l’acabem d’entendre gaire i tampoc ens atrevim a preguntar. Hi ha gent –la gent més gran, sobretot– que rebutja la idea de la mort, no en vol ni sentir a parlar perquè és quelcom que remou per dins i ens fa sentir incòmodes. A nosaltres i a tothom. El que treballem amb aquesta obra de teatre és la política que hi ha darrere de tot això: ens desvinculem de la mort perquè se’ns fa massa dolorosa, cosa que ens fa veure-la des d’una mirada pobra. Per a nosaltres, la mort té un rerefons molt pesat, que ens ha fet apartar la mirada de les injustícies que passen cada dia. Hem vist que la importància de la mort és relativa depenent de qui sigui la persona que se’n va. Qui li guarda dol a les víctimes d’un atac terrorista o a un bebè a qui els pares abandonen a la seva sort? 

−Com han evolucionat d’una obra a la següent? 

Hem madurat bastant, han passat dos anys d’aquella primera creació i els nostres interessos han canviat. En la primera obra, el component Ninyas de Papá que comentàvem abans era molt latent i no volíem deixar-lo perdre perquè és la nostra essència. Aquesta vegada hem volgut enfocar el nou projecte des d’una perspectiva més madura i menys visceral, el nostre procés de creació ha estat molt més conscient. 

−En quin sentit? 

Amb la primera obra, al mateix temps que creàvem buscàvem la nostra metodologia de treball i apreníem a funcionar juntes. La diferència és que ara tenim unes expectatives i ens és molt fàcil comparar- nos amb l’obra anterior. La primera naixia del nosaltres cap al concepte de ràbia. En la segona és la temàtica –la mort– la que repercuteix sobre nosaltres, la volem mostrar a través de com la percebem. 

−Creuen que el públic ho captarà? 

Ens fa por que no sigui així i que els espectadors es quedin freds davant del que plantegem. Les expectatives, les comparacions i que no t’aplaudeixin fan molt mal. Però, alhora, també està bé que puguem tenir marge d’error per equivocar- nos. Una obra també s’explica amb la reacció del públic i si no funciona, si no connecta amb nosaltres, ens servirà per quan en preparem de properes. 

−Com és emprendre un projecte artístic en un sector precaritzat i sent noies joves? 

Al principi no ens prenien gaire seriosament, precisament per això que dius. Hem rebut més d’una negativa o ens han ofert actuar a canvi de visibilitat i no de diners. Fins i tot, en algun teatre ens han arribat a fer mansplaining, com si nosaltres no sabéssim fer la nostra feina, que és allò per a què ens contracten. Després, un cop hem actuat, se sorprenen i diuen: “Ah, mira! Que espavilades que són!”. 

−Com se sosté això? 

Ens ho prenem com una militància. Els inicis d’un projecte artístic sempre tenen cert activisme, perquè hi has de creure molt. Posar hores, implicació personal, recursos emocionals i materials, demanar ajuda… Has de creure moltíssim en allò que vols transmetre, ho has de sentir teu, perquè si no, no et val la pena l’esforç. 

−I si no acaba de funcionar? 

De vegades les experiències viscudes ja paguen l’esforç, tot i que sigui molt difícil. Una part que ens juga molt a favor és que ens estimem molt i que entre totes ens cuidem. Si en algun moment funciona, genial. Si no, també.