David Madí: “Hi ha qui pensa que el ‘procés’ va començar el 2010, però va ser molt abans, és un viatge generacional”

Una de les idees que l’autor posa en dubte és que el procés fos un projecte “de baix a dalt”, com s’ha dit. David Madí i Cendrós (Barcelona, 1971) ha estat a la ‘cuina’ d’alguns moments clau de la història recent de Catalunya i els explica al llibre ‘Merèixer la victòria’ (Columna). Antic cap de gabinet d’Artur Mas i secretari d’estratègia de Convergència, va deixar la primera línia política fa més de deu anys, però fa la sensació que encara ho sap tot.

Hi ha polítics catalans que el gran públic sap que hi són sense que mai sàpigui exactament què són. Un d’aquests és David Madí, que després d’una temporada allunyat dels focus mediàtics va tornar amb un llibre en què parla del procés.

−La influència que li atribueixen a la política d’aquest país és una etiqueta que li pesa? Em sol portar més disgustos que alegries... però la influència és una qualitat que té l’atorguen els altres, no te l’atribueixes tu. 

−A la portada del llibre hi veiem Winston Churchill –personatge a qui vostè admira– que ens assenyala amb el dit com si ens preguntés “i vostè, què va fer per la victòria?” És una portada que té força èxit, crida l’atenció i té tota una explicació. Efectivament, soc un gran admirador de la figura de Churchill. Crec que va ser un dels personatges més importants del segle XX, amb un pes intel·lectual i polític com difícilment en trobaríem d’altre. Però aquesta portada té una raó de ser: aquesta és una versió moderna –tunejada– d’un cartell real que es va fer a Londres en el moment en què les tropes nazis havien arrasat mitja Europa i eren a les portes de les Illes Britàniques. Durant un any i mig, Churchill i el seu govern d’unitat van aguantar sols els bombardejos alemanys. El cartell es va penjar a tot Londres i duia aquesta idea, la de merèixer la victòria, que va més enllà de tenir o no raó. És el que els anglesos en diuen un call to action: què has de fer per guanyar. I em porta a una disquisició sobre la natura de la nostra cultura política. −

−Resistir o guanyar, dues cultures polítiques. Hi ha un fil que recorre tot el llibre, en el qual poso de manifest el que per a mi és essencial: la història entre Catalunya i Espanya fluctua a través de més de tres-cents anys, en què Catalunya mai no és prou forta per independitzar-se d’Espanya i Espanya mai no és prou forta per incorporar Catalunya a la seva unitat. Entre fases de confrontació –les que més– i de col·laboració –les que menys–, va passant la història. En el procés van xocar les dues cultures polítiques, la catalana i l’espanyola. Aquesta segona és una cultura del poder, de la força, d’una nació forjada en guerres. Que ha estat un imperi i és com aquell a qui li tallen un braç, que encara el nota. Tota aquesta cultura s’ha de conèixer molt bé. La nostra és diferent, és la d’una gent que ha estat, majoritàriament, foragitada de les estructures del poder i que ha desenvolupat una cultura de resistència. Som molt resistents, molt... a vegades dic que si tiressin una bomba atòmica quedaríem els catalans i els escarbats. Però resistir és el contrari de guanyar, i per guanyar es requereix una mentalitat diferent, una actitud i una manera de fer les coses que no són les mateixes. 

−I que els catalans no tenim. En aquest episodi ha quedat clar que no. 

−Vostè diu que el 3 d’octubre de 2017 “vam estar més a prop que mai en els tres darrers segles de deixar de resistir i de guanyar”. Aquell dia es podia haver fet el tomb? En els sis mesos anteriors, en el trajecte que va des dels preparatius del referèndum fins al 27 d’octubre, hi ha diversos passos que miro d’explicar. El llibre intenta no ser maniqueista sinó explicar les causes i les raons per les quals es prenen determinades decisions. És l’exercici honest que crec que ara toca fer. El 3 d’octubre marca el punt d’ebullició de la societat catalana, un d’aquells moments de la història en què es desborden les costures i aquelles coses que semblen impossibles passen. 

−L’acceleració de la història. Sí, com la caiguda del mur de Berlín o tants altres moments semblants. El 3 d’octubre era aquell dia i venia de lluny. 

−Tan lluny com tres dècades enrere, amb uns joves –entre els quals vostè– que preparaven una acció per fer visible Catalunya en l’arribada de la flama olímpica a Empúries. Un viatge generacional que acaba aquí, i que sempre s’ha explicat fraccionadament. Hi ha molta gent que pensa que el procés neix el 2010. Jo intento, en una versió per a adults, d’explicar que és un procés històric més llarg. El 3 d’octubre de 2017 estàvem en un punt de desbordament en què no solament hi havia una majoria social independentista sinó que, a més, se li sumava molta altra gent per un concepte purament democràtic. Aquell era el moment de la veritat. I explico què passa a partir d’aquest moment, cosa que crec que no s’havia fet fins ara. I el perquè de segons quines decisions que es prenen i per què fracassen. 

−Es podia declarar la independència i a veure què passava; anar a unes noves eleccions al Parlament (convocades pel president Puigdemont i amb l’1 d’Octubre com a factor d’unitat) o apostar per una mediació. Es va decidir això últim. Va ser l’error? En el relat del llibre hi ha l’explicació de com es van produir reunions clau. En aquest llibre hi poso jo la cara però és evident que per fer-lo he rebut les confidències de persones que creuen que ja s’han de començar a explicar determinades coses. El que va passar l’1 d’Octubre va ser una cosa poc probable. Hi havia altres escenaris previstos, però l’Estat va decidir atacar -fruit de la seva sorpresa o incompetència– i això és el que ens va donar la victòria. Aquell atac podia haver dut a un escenari violent, o que el país es tirés enrere i se n’anés cap a casa. I de totes les opcions, va passar la millor que podia passar: la gent es va posar dempeus, va defensar els col·legis electorals... i allà no manava ningú! Ni l’estat major de l’independentisme ni el govern. Ningú. 

−A partir d’aquest dia en què les coses surten prou bé, què es torça? A partir d’aquí, i del que passa dos dies després, es produeix el debat que segurament s’hauria d’haver produït abans. Al final hi havia dues sortides lògiques, possiblement contraposades. O bé es declarava la independència... i es defensava (no tinc cap dubte que el país hi estava disposat, perquè ja ho havia demostrat) o bé s’anava a una estratègia política d’eleccions amb llista única, que possiblement hauria arrasat amb àmplia majoria i hauria permès encarar una següent fase. Per les complexitats personals i polítiques, una cosa i altra queden descartades. I els dos principals líders que no es posaven d’acord gairebé en res, es posen d’acord en una estratègia de mediació que ningú no coneixia, i que de fet tampoc existia. Això ens porta fins al 27 d’octubre, un episodi que està escrit amb dolor en el llibre. 

−Ha parlat dels dos líders, Puigdemont i Junqueras, i de la seva falta d’entesa. Vostè està acostumat a negociar amb tot tipus de persones, i diu al llibre que és amb les més oposades amb qui es pot arribar als acords més productius. El que ho acaba determinant és el factor humà? El factor humà és important en qualsevol situació de la vida, però en les de crisi encara més. I aquí és evident que no havia funcionat abans i tampoc no va funcionar en aquell moment. 

−No tot és pessimisme, també hi va haver moments en què es va treballar i avançar amb unitat. Vostè parla d’una reunió celebrada el mes d’abril de 2017 que va ser molt important.. Sí, perquè aquest no és un llibre de flagel·lació, sinó d’explicació. Aquesta reunió va ser un moment important de la història del país. Es va donar un cop de timó que va permetre que es produís l’1 d’Octubre. El virus que ens fa dèbils –resistents, però incapaços de guanyar– és la divisió. La política catalana està impregnada d’una divisió que es pot portar a l’infinit, i només hi ha hagut dos moments reals d’unitat en tots aquests anys. Un és el que diu vostè. 

−L’altre, segons vostè, parteix del discurs d’Artur Mas el novembre de 2014 a l’Auditori del Fòrum. És on es proposa el marc. O millor dit, on trenca el marc teòric de la política catalana i se’n proposa un d’alternatiu que ve a dir: “tenim un objectiu ambiciós, hem d’aparcar les nostres discrepàncies partidistes i unir-nos fins a aconseguir- lo”. Això ens porta a Junts pel Sí. N’he sentit molts judicis negatius, de Junts pel Sí, però va ser un moment d’èxit aclaparador: permet el govern d’unitat, el 9-N i, en última instància, l’1 d’Octubre. Els partits catalanistes autonòmics, encara que no és ben bé així, sumaven 1.800.000 vots el 2012, i d’una sola tacada el 2015 es passava a 2.300.000 vots i 72 diputats... explícitament independentistes. En unes simples eleccions es produeix una mutació que obre les portes. És veritat que Junts pel Sí té problemes: de les personalitats, de qui no s’ho creu, de la CUP... és evident i intento explicar-ne les causes. Però el primer ingredient per guanyar és construir una realitat que tinguin un comú denominador i aparqui les agendes normals. Si aquest país és capaç de fer-ho, hi ha partit. 

−Ara que estem en un moment d’incertesa, que venim del que vostè anomena el Quinquenni caïnita, el país és capaç de construir quelcom que s’assembli a aquesta unitat estratègica? L’estadística no hi va a favor. Aquest és un llibre compromès, no és fàcil, però quan prenc la decisió d’escriure’l és per la intuïció que anàvem a parar a un escenari com el que ara tenim. Un escenari de fracàs: per primera vegada des del 1980 les forces catalanistes, en sentit ampli, no sumen. Havent aglutinat la majoria més àmplia de la història del catalanisme, ens hem polit en cinc anys un milió de suports. 

−Que han anat a...? Majoritàriament, a casa. Per ara. És una abstenció de càstig militant. I la causa és la decepció. No és que no s’hagi declarat la independència, no és que s’esperés per a demà passat. El que jo entenc és un “no us aguantem més, ens heu ensenyat el camí de la victòria i vosaltres mateixos l’heu dinamitat”. 

−La història no s’atura, s’han de continuar prenent decisions. Jo penso en termes d’estratègia i tinc les meves opinions, però estem en un moment molt important respecte a les decisions que es prenguin, i espero que es faci millor que algunes que s’han pres fins ara.