Un país al pedrís

Darrere de moltes inaccions personals hi ha algun si-no-fos, conclou Adrià Pujol una original reflexió al seu original llibre Seixanta-sis sinofosos, editat per H&O, amb el pretext discursiu constituït pels llegendaris bancs del sinofós existents a bastantes localitats catalanes. I un d’aquests condicionals negatius més determinants, a banda dels problemes de salut inherents a edats avançades, és sens dubte la poca liquiditat.

Si no fos que no tinc prou diners.. En un segon nivell d’importància, la falta de temps, de talent o de ganes.

L’autor es declara ell mateix “sinofòsic perdut”. I així ho demostra l’extens llistat de dèries, fòbies i impotències.

Contra certes formes d’histèria però a favor dels homes imperfectes amb qui es pot comparar i sortir indemne davant dels ulls de la dona. Contra patums i tertulians però a favor dels bodegons que ara munta la policia amb els objectes recuperats als delinqüents.

Contra els patinets elèctrics o els mems, tot i que la vida seria més amarga sense humor, però a favor dels esmorzars de forquilla en bars de caçadors sense caçadors. Contra les mares massa abocades a les activitats extraescolars però a favor del reducte de masculinitat que suposa saber fer foc, com una pulsió prehistòrica renascuda.

Contra els meniscos triturats, que si no fos per culpa seva es faria runner, però a favor de certes contradiccions personals que de vegades freguen la paradoxa: “Jo, si no fos que soc burgès, seria ric –tindria una muntanya de diners estalviats”, considerant que malgrat posseir una ideologia política gairebé d’extrema esquerra, reconeix portar “una vida privada de socialdemòcrata bohemi amb traces de centredreta”. Com tanta gent per aquests verals.

I això genera despesa. Ah, per cert, aburgesat o potser no tant com alguns, i sobretot els darrers temps algunes, denuncien, el sentiment més o menys romàntic al capdavall beneficiós: “Si no fos per l’amor, el món seria un lloc inhabitable i sòrdid.” A part, la radiografia d’un país avesat a nedar i guardar la roba.

Catalunya observada des del llarg pedrís del sinofós, quan potser sovint li escauria més el divan de psiquiatre. Tots aquests partidaris del Procés marcats pel conservadorisme propi de societats riques però que es creuen herois per un missatge enardit a les xarxes.

I l’última, absurda, lletania col·lectiva: “Si no fos que ens van mentir...”

.