Adrià Codina: “Pràcticament cada setmana surten a la venda obres falses atribuïdes a Ramon Casas”

Descendent del modernista Ramon Casas, el lleidatà Adrià Codina està bastint una col·lecció d’art poc convencional. Decidit a mantenir i revaloritzar el llegat artístic del seu avantpassat, Codina també aposta per creadors lleidatans actuals i peces de memorabilia –records– vinculades a icones pop del segle passat. Als vint-i-quatre anys ja té en ment obrir una galeria d’art a Barcelona i un espai expositiu a les terres de Lleida on poder compartir bona part de la seua col·lecció particular. Atent al mercat internacional, és un rara avis en un món en què no és habitual trobar joves de la seua edat.

Parla ràpid i clar, enllaçant idees, records i projeccions. Traça línies de treball que connecten obres del segle XIX, subhastes d’art, galeries, inversions de futur i algunes il·lusions personals.

Que un jove de vint-i-quatre anys adquireixi en subhasta cinc vestits originals de Freddie Mercury molta gent ho veu com una excentricitat; que alhora es dediqui a recomprar tot l’arxiu familiar per unificar el llegat de Ramon Casas i també inverteixi a salvar arxius personals de cartellistes i artistes modernistes, és una lògica que escapa a la manera de pensar, ja no dels joves de la seua edat, sinó a la majoria de la nostra societat.

Quin és realment el seu vincle amb el pintor modernista?

Ramon Casas va morir sense descendència, però tenia dues germanes que són les que van heretar el seu llegat artístic. Una d’elles, Elisa Casas, era l’àvia del meu avi, el Josep Codina.

Aquest és el fil que explica la seua passió per l’art?

A casa l’art sempre ha estat força present, però si hagués de dir qui va endinsar-me en el món del col·leccionisme diria que van ser els meus avis.

Eren ells que se m’enduien al mercat d’antiguitats de la rambla Ferran el diumenge al matí o a veure algunes subhastes a Barcelona. Gràcies a ella vaig aconseguir la meua primera col·lecció de monedes antigues, per exemple.

La d’art la vaig començar als disset anys comprant un retrat de l’actriu Teresa Mariani que Ramon Casas havia pintat l’any 1900.

Es pot saber quant li va costar?

No, però proporcionalment continua sent la compra més sacrificada que he fet mai.

Si és la primera obra vol dir que en té unes quantes més.

Sí, i val a dir que totes les he comprades amb els meus diners, no n’he heretat cap. Ramon Casas és el motor que m’impulsa a seguir endavant. Amb el pas dels anys i les generacions el patrimoni i el llegat artístic de Casas es va anar disgregant i ara jo treballo per mirar de reagrupar tanta obra com sigui possible. No es tracta només de comprar quadres o cartells originals, el llegat d’un artista com ell implica molta documentació inèdita que ajuda a comprendre molt millor l’artista, l’obra i la seua trajectòria.

Quines sorpreses amaga?

El llegat fotogràfic, per exemple, que és molt poc conegut. Casas va ser un dels primers pintors a fer servir la fotografia com a model. He trobat les fotos que va fer a la plaça de Vic per pintar una segona versió del quadre La càrrega per demanda d’un marxant que se n’havia enamorat, per exemple. També unes instantànies que va fer servir per pintar La cotxera de Meià.

Això fins ara no se sabia i és un tipus d’informació que ajuda a contextualitzar molt millor les seues obres. La família del pintor Alexandre Riquer també va disgregar l’herència i a poc a poc l’he anat comprant i guardant.

A Palma va aparèixer material que no s’havia vist mai: portades originals, projectes de cartells publicitaris o fotografies que també feia servir com a models. El seu valor és incalculable. Riquer era i és un cartellista de renom internacional.

El cartellisme d’aquesta generació es valora més que l’obra pictòrica al mercat internacional? 

Diria que sí. Està considerat un art molt decoratiu i no passa de moda. Elton John tenia cartells dels pares del gènere i quan artistes d’aquesta categoria compren certes peces d’art ajuden a revaloritzar-les.

Casas també s’hi va dedicar.

La primera edició de l’anunci que va fer per a l’Anís del Mono és molt complicat de trobar. Quan en vaig tenir l’oportunitat no m’ho vaig pensar.

Hi ha quadres que sé que no podré comprar mai, d’altres és tractar d’estar al cas del mercat.

De fet, ell continua sent un artista reconegut i valorat, més que no pas molts altres dels seus contemporanis.

A mi m’agraden molt Marià Vayreda o Urgell, per exemple, però són noms malaguanyats econòmicament. Anys enrere es va inflar molt el preu i algunes galeries van fer-se molt riques.

Ara pots trobar set versions iguals del mateix quadre a la venda. Quina és la bona? Segurament totes perquè el mateix artista, com que era una peça comercial, en feia diverses versions molt semblants.

Quan el motiu ha passat de moda, perden molt valor. Casas no va jugar aquesta carta i ara les seues obres es cotitzen més.

Això també el converteix en un artista cobejat pels falsificadors?

Sí, pràcticament cada setmana es posen a la venda obres falses de Ramon Casas arreu del món. Moltes estan fetes a partir d’obres originals.

Moltes còpies són dels anys seixanta, quan encara podien trobar paper una mica antic. No feien servir materials originals de l’època, però ara ens semblen vells.

Com les detecta?

Quan coneixes la trajectòria i tota l’obra de Casas s’encenen les alarmes quan apareixen obres inèdites També coneixem els materials que feia servir.

La llei permet vendre obra falsa si en lloc de dir que és un Casas dius que “és una quadre atribuït a Casas”. Això n’afecta el preu, és clar.

El problema és que moltes vegades no es posa a la subhasta o a la venda amb aquesta apreciació per intentar vendre’l com si fos original. D’un temps cap aquí, moltes cases de subhastes contacten amb mi per comprovar si és original.

Jo puc certificar si un Casas és autèntic, el meu avi em va donar poders notarials per fer-ho.

Un tema a part, el món dels certificats. Avui en dia la neta de Sorolla està traient del mercat moltes falsificacions que va donar per bones el seu pare, que es va enriquir a còpia de comissions.

No diré mai qui era, però durant molt temps hi va haver una persona vinculada al món de l’art que, a canvi de diners, t’aconseguia la firma d’un artista estampada a un quadre i un certificat d’autenticitat.

Avui en dia qualsevol peça certificada per aquesta persona està desacreditada entre la gent que està més involucrada al mercat. Jo soc molt metòdic, no passarà per les meues mans una peça que no sigui genuïna.

També perquè investigo la història de cada obra i a l’hora de vendre puc facilitar tota la informació necessària per donar-li el context que es mereix.

El que no serà difícil de certificar seran els vestits de Freddie Mercury. Una adquisició, val a dir, molt diferent a les que hem comentat fins ara.

Estic iniciant una nova línia de col·leccionisme que, a nivell internacional, està en auge, encara que aquí no en som prou conscients: la memorabilia.

Els objectes que tenen a veure amb personatges públics és una de les inversions que més rendiment et poden donar. Estan multiplicant per dos i per tres els preus adjudicats en subhasta pràcticament d’un any per l’altre.

Quan vaig anar a la de Freddie Mercury em pensava que m’enduria un gatet xinès. Però amb els vestits vaig fer un cop de cap perquè era el moment de comprar-los. Era la primera vegada que sortien al mercat. Tens la certesa que és original. La jaqueta que duia Michael Jackson a Thriller es va vendre per primera vegada per 140.000 dòlars i després es va revendre per més d’un milió. Només havien passat tres anys. Pel que fa als vestits de Mercury, espero no haver-me’ls de revendre mai.

Ho fa molt, això de comprar i revendre?

Cada dia. Tot el que adquireixo ho faig sense intenció de no haver-me’n de despendre, però hi ha un moment que has de posar al mercat unes obres per aconseguir-ne una de més important.

No és una qüestió d’especulació, és una relació que té moltes variables. A vegades compro en subhastes benèfiques només pel fet de col·laborar, o recompro obres que jo havia venut abans per donar un cop de mà.

També hi ha un objectiu: compartir-ho. Algun dia obriré un espai expositiu a Lleida que no serà una galeria d’art convencional.

Els vestits de Mercury haurien d’estar en un museu on tots els fans de Queen els poguessin veure. Com que això no passarà, jo almenys podré exhibir els que tinc i d’aquesta manera molta gent els podrà gaudir.

M’agradaria fer un museu a Lleida que no tingués una col·lecció fixa per poder sorprendre els visitants amb exposicions molt diferents.

Hi ha qui diu que la peça més important d’una col·lecció és aquella que encara no es té.

És així. En el meu cas és La cotxera de Meià, la que comentàvem de Casas. Ara és d’una família i es troba al Museu del Modernisme de Barcelona, que està tancat, per cert. Està en venda, en sé el preu i el dia que m’ho pugui permetre la compraré.

La pregunta que es fa molta gent és: d’on surten els diners?

Tinc vista per als negocis i des de molt petit sempre he estat atent a veure com podia fer-ne. Tot és una roda que he fet sol amb els diners que he anat guanyant.