Animal de records

El títol de l’antologia Una tendresa oculta, de Vicent Andrés Estellés, editada al març per Tres i Quatre i que recomanava aquí el darrer dia com a magnífic compendi de l’obra del poeta nascut aquest mes fa cent anys, està extret d’un vers de Coral romput: “un fred inversemblant, i enmig de tot, no sé, / una tendresa oculta, una certa tristesa”.

La tristesa és molt present -potser més i tot que la tendresa- en la prolífica producció d’aquell que deia sentir-se un entre tants “que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, / silenciosament, quasi sense plorar”.

La mort prematura de la seva primera filla, de tres mesos, el marcaria per sempre, a part d’inspirar-li una esborronadora Cançó de bressol: “Jo tinc una Mort petita, / meua i ben meua només.. “El pessimisme traspua en molts dels seus poemes, com en el ja citat i esplèndid Coral romput: “Una lenta tristesa, / un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia...” Més avall insisteix: “Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja”.

Un to fatalista, el d’Estellés, no pas contradictori amb reiterades declaracions amoroses, començant per l’amor a la vida i l’amor a l’amor. Un amor sensual, que ho impregna tot d’erotisme: “No hi havia a València dues cames com les teves”, exclama a No escric èglogues.

“No hi havia a València dos amants com nosaltres”, engega a Els amants, popularitzat en la veu d’Ovidi Montllor. “No hi hagué en l’antic Regne de València un amor / com aquell, com el nostre, la gran fúria de viure”, presumeix a Els canyars de la vora de la sèquia.

Amor apassionat, roent, “capaç de fondre tots els ploms”, que proclama a Fundacions de la ràbia. Un amor fatal, que no et deixa mai però t’hi trobes a gust, sota el seu domini, “sabent com sé, que ha de matar-me un dia”, com intueix a La dolor és en taula.

Amor que a mesura que et fas vell provoca nostàlgia de “la carn fresca i suau”, tal com admet a Demà serà una cançó: “Animal de records, lent i trist animal, / ja no vius, sols recordes...”Amor també a la terra, al País Valencià, a uns paisatges concrets: “el darrer sol encès per damunt els arrossars, / sobre la sèquia lentíssima”. I un insubornable amor a la llengua pròpia, que també és la nostra, el tenaç “amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre, / des que et varen parir un dia a Burjassot: / com mamares la llet vares mamar l’idioma, / dit siga castament i amb perdó de la taula”.