Geoide

Els líquids en repòs es distribueixen d’acord amb les forces que actuen a cada bocí del seu volum, creant superfícies isobàriques, és a dir, que tots els seus punts estan sotmesos a la mateixa pressió, perpendiculars a la direcció d’aquestes forces. Si no fos així, el líquid lliscaria des del punt a major pressió cap al punt on aquesta és més baixa, i ja no estaria en repòs.

De totes les forces possibles, la més notòria és la gravetat. A petita escala, com un got d’aigua o una piscina, aquesta superfície serà horitzontal perquè la gravetat actua verticalment.

Quan ens ho mirem a escala més gran, com la planetària, la superfície de l’aigua seria esfèrica si la gravetat fos uniforme i amb distribució esfèrica.

Sabem que degut a la rotació la Terra és una mica xata, aplanada, als pols, i que la curvatura del mar segueix aquesta forma. La forma global de la superfície s’anomena geoide, i compleix la llei anterior: a cada punt és perpendicular a la força volumètrica que hi actua, si negligim altres efectes menors però també reals com el vent i les marees.La geodèsia, o mesura de la Terra, ha experimentat un enorme avenç des que es fan servir satèl·lits dotats d’instruments de mesura d’alta precisió.

Això ha permès a l’Agència Espacial Europea (ESA) fer un mapa de la superfície del geoide real del planeta, davant del teòric que suposa que al llarg d’un paral·lel terrestre determinat no hi hauria diferències. Així, el mapa de la figura mostra com varia el geoide real davant del teòric.

Es pot veure que en determinats punts la superfície del mar es troba per damunt o per sota del nivell que hi tocaria. De forma molt notòria, al nord de l’oceà Índic hi ha una gran extensió, d’uns 3 milions de km2, coneguda com Indian Ocean geoid low (IOGL), on la superfície del mar està per sota del nivell del mar, podríem dir.

Un desnivell de fins a 100 m, que no és pas poc.Coneguda des de 1948, aquesta anomalia la van explicar satisfactòriament el 2023, mitjançant simulació informàtica, investigadors de Bangalore, a l’Índia. Els mateixos corrents ascendents de magma que empenyen l’Índia cap al nord i fan créixer l’Himàlaia creen una ploma, un tub vertical, de baixa densitat, que té menys atracció gravitatòria que l’entorn, de manera que l’aigua es veu atreta amb més força des de la perifèria, creant aquesta depressió superficial a l’oceà.