Humor sense límits

Els mems s’han convertit en part integral de la comunicació digital. Aquestes imatges, generalment fotomuntatges d’escàs valor tècnic i gairebé sempre recurrents en les formes i estructura, circulen a gran velocitat per les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria per inundar el dia a dia de tocs humorístics.

Són, com explica Ezequiel Soriano, estudiant del doctorat d’Humanitats i Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), “una manera d’estar a internet, una espècie de cosmovisió carnavalesca digital que es burla del que és sincer, que trivialitza el que és seriós, que trenca amb el que és estàtic i que afegeix capes d’ironia a les interaccions en línia”.

La majoria dels mems que circulen per internet són humorístics, incloent-hi humor negre i fins i tot de mal gust; i més sovint del que sembla tenen una intencionalitat política. Són, detalla Ezequiel Soriano, “formes de comunió en línia entre persones que pertanyen a cercles tancats i que comparteixen bromes, jocs i símbols propis que, a vegades, transcendeixen el seu entorn natural i es viralitzen.

Aquests mems busquen l’humor, però també generen comunitats de gent afí, de friquis que comparteixen les mateixes bromes absurdes, retorçades o extravagants”, relata Soriano. De fet, la recerca de la UOC descriu un fenomen conegut com politigram, un ecosistema d’humor polític a partir de mems que no sorgeix de cap partit polític, sinó d’usuaris, probablement adolescents, que estan creant “una subcultura d’entabanadors i bromistes” que troben en fòrums com 4chan i Reddit un espai virtual més o menys privat en el qual donar curs a una barreja d’art extrem, shitposting i posicionament polític extremista, a vegades de caire racista i sexista alineat amb moviments alt-right (de la dreta alternativa).

“Lluny de tractar-se com a bromes sense importància, necessitem entendre el paper que juguen les dinàmiques ràpides, orals i humorístiques dels mems”, precisa el doctorand de la UOC. “Entendre aquestes produccions digitals com a ximpleries sense importància és part d’un prejudici pel qual les coses evanescents i mutables es creu que són menys importants que les que es mantenen, com els llibres o les obres d’art”, subratlla.

En aquesta línia, l’estudi fa sevir el popular mem The Political Compass, que s’entén com un eix de coordenades en què se situen diferents posicionaments polítics amb un toc d’humor, com a exemple d’una “cultura mem” que transcendeix l’humor per convertir-se en una forma de comunicació adaptable a qualsevol circumstància o temàtica, atès el seu poder comunicatiu. “Proposo valorar els mems de les maneres en què es valoren en les comunitats en línia”, puntualitza, en referència al fet que es converteixen en codis que actuen, al mateix temps, com a frontera per als no iniciats i com a llenguatge propi d’aquestes comunitats virtuals que els utilitzen per “crear una mena d’espai en què tots hi participen i en són part”, destaca.En aquesta “cultura mem”, les formes de comunicació no sempre estan preestablertes.

“Les comunitats memeres són múltiples i, com els mateixos mems, són efímeres”, destaca Soriano. Per això, “no podem entendre els mems com una cosa única”, assenyala, tot i que alguns famosos mems tinguin certes “normes”, generalment estilístiques, que es repeteixen en cada nova creació.

L’investigador descarta que un mem sigui simplement una imatge graciosa “anònima i viral”, ja que ni tan sols la viralitat o l’humor són requisits per considerar un producte “memètic” com a tal. “Crec que és més interessant pensar el que ens proposen.

La rapidesa, l’oralitat i l’ambivalència dels mems ens poden ajudar a repensar les nostres maneres de fer art, comunicació, literatura o política”, conclou Soriano. L’estudi doncs, posa sobre la taula el potencial comunicatiu dels mems en política i el seu paper en la creació participativa i, per tant, democratitzada, de productes culturals.