Joan Roure: “La literatura no ha de ser només un espai de ficció, sinó també un mirall de la realitat”

Joan Roure (Lleida, 1973) és escriptor i llibreter. El desembre de 2020 va fundar, junt amb Raquel Fontecha, la llibreria la irreductible, a Lleida, que en el congrés de la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters ha estat guardonada amb el premi Nova Llibreria. Recentment Roure ha publicat la seua tercera novel·la, La falsa blanca (Vencejo Ediciones), que ens submergeix en la vida de diversos personatges que s’arrisquen, guanyen i perden, alhora que reflexiona sobre els errors, la supervivència, l’autoengany, el dret a recordar i també a oblidar. Encapçala el llibre una frase de Siri Hustvedt: “Oblidar forma probablement part de la vida tant com recordar. Som tots amnèsics.”

De tarannà aparentment reflexiu, Roure conversa amb nosaltres amb respostes mesurades en la forma, però clares i contundents en el fons. Traspua passió per l’ofici d’escriptor i de llibreter, i remarca la importància de la feina ben feta més enllà de les presses i els terminis. Una reflexió que recorda la reivindicació que Richard Sennett fa en el seu magnífic llibre L’artesà, en el qual l’il·lustre professor ens convida a reconsiderar el valor del treball artesanal com una font de dignitat i satisfacció personal i com un model per a una vida laboral més plena i significativa. La novel·la traspua artesania i amor per la feina ben feta, igual que el Joan i la seua parella, la Raquel, a l’hora de defensar el seu irreductible projecte. 

−El seu nou llibre, La falsa blanca, ha generat molt d’interès. Com a autor, com ha viscut la publicació d’aquesta obra? 

Ha estat un procés llarg, començant abans de la pandèmia i afectat per aquesta, però que finalment ha arribat al seu punt culminant. La falsa blanca va ser una obra que vaig escriure amb calma, buscant sempre l’ambientació correcta per donar autenticitat als personatges i a les seves històries. Més que una novel·la negra, penso que és una història que explora la identitat, els dilemes morals, en la qual intento fer un retrat de la societat que ens ha tocat viure. 

−A la novel·la la protagonista, l’Amèlia, practica racial passing. Entenc que no estem fent espòiler si ens en fa cinc cèntims. 

És quan una persona que pertany a una determinada ètnia passa per ser-ne d’una altra, sovint per evitar la discriminació. En el cas de l’Amèlia és una dona negra que pot passar per blanca. Aquest fet té una influència enorme en la seva identitat i en les seves decisions. Vaig trobar fascinant explorar com aquesta capacitat d’aparentar ser algú que no s’és afecta les relacions i la percepció que els altres tenen d’ella, i volia que els lectors reflexionessin sobre això. 

−L’Amèlia pren una decisió arriscada i n’assumeix les conseqüències. Però, qui som nosaltres per jutjar-la? 

Exactament. Fa el que fa per fugir d’una realitat difícil, i tot i que potser no pren la millor decisió, no crec que sigui just imposar un judici moral clar. He volgut que el lector tregui les seves pròpies conclusions. La veu en segona persona que s’utilitza sovint a la novel·la actua com la seva consciència, que la qüestiona i la confronta, però la intenció és que cadascú es formi la seva pròpia opinió. 

−La novel·la està narrada des de diverses veus, incloent-hi una en segona persona. A l’inici sorprèn el lector, però de seguida l’ajuda a orientar-se en la trama. Per què va triar aquesta estructura?

 (Somriu) La segona persona és un recurs narratiu poc comú, però que va sorgir de forma natural mentre escrivia. Crec que afegeix una dimensió íntima i de confrontació que encaixa bé amb el viatge intern de l’Amèlia, però també dels altres personatges. Aquestes veus diferents volia que permetessin al lector veure la història des de múltiples perspectives, cosa que per a mi era essencial per capturar la complexitat de la trama. 

−Un altre aspecte destacat és l’aparició de personatges d’extrema dreta. La va escriure durant la pandèmia i ara té un punt de premonitori. Què el va empènyer a tractar aquesta qüestió? 

És un tema que em preocupa profundament. Tot i que quan la vaig començar a escriure l’auge de l’extrema dreta encara era incipient, vaig veure que era una realitat que calia abordar. Crec que la literatura no ha de ser només un espai de ficció, sinó també un mirall de la realitat, de les tensions socials i polítiques que ens envolten i ens afecten com a ciutadans. Refugiant-nos en la literatura també podem trobar maneres de comprendre i, potser, enfrontar-nos a aquests reptes. 

−Ha mencionat a l’inici de l’entrevista que no és gaire partidari de les etiquetes literàries. Ens pot explicar una mica més aquesta posició?

Les etiquetes són útils per als llibreters i els lectors, sí, però per a un escriptor poden ser limitadores. Quan escric no penso en un gènere concret, simplement deixo que la història flueixi i es desenvolupi de la manera que millor reflecteixi els temes que vull explorar. Per això, no crec que La falsa blanca es pugui encasellar només com a novel ·la negra; té moltes capes i elements que van més enllà d’aquesta classificació. 

−Sabem que està treballant en un altre projecte literari. Ens en pot avançar alguna cosa? 

Sí. El cert és que estic enllestint la meva primera novel·la en català. Estic molt il·lusionat amb aquest projecte, ja que em permet explorar noves dimensions del llenguatge i de la narrativa. Encara és aviat per donar-ne detalls, però puc dir que continuarà investigant i treballant temes d’identitat i memòria, elements que sempre m’han interessat com a escriptor. 

−Parlem ara de la seua llibreria, la irreductible. Què significa aquest projecte compartit amb Raquel Fontecha, que alhora és la seva companya i sòcia? 

La irreductible és molt més que una llibreria per a nosaltres; és un espai de resistència cultural i un punt de trobada per a la comunitat. Quan la Raquel i jo vam decidir obrir-la, recordem que va ser en plena pandèmia, ho vam fer amb la intenció de crear un lloc en el qual la literatura tingués un paper central, però que també fos un lloc on poder discutir idees, promoure la diversitat i defensar la importància del comerç local. Creiem fermament que les llibreries de proximitat són fonamentals per mantenir viu el teixit cultural d’una ciutat. 

−La irreductible és coneguda per la seva intensa activitat cultural. Per què és tan important per a vostès organitzar tallers, cursos i clubs de lectura? Sempre hem tingut clar que una llibreria no ha de ser només una botiga on es venen llibres, sinó que també ha de ser un espai viu on es generen i es comparteixen coneixements. Les activitats que organitzem, com els tallers o els clubs de lectura, tenen l’objectiu de crear una comunitat al voltant de la literatura. A més, creiem que aquests espais són essencials per fomentar l’hàbit de la lectura, especialment entre els joves, que sovint tenen poques oportunitats de trobar llocs on es discuteixi literatura fora de l’àmbit acadèmic. 

−Ara que parla de joves, creu que el nombre de lectors ha baixat entre la franja infantil i juvenil? 

Hi ha un tòpic que diu que els joves no llegeixen, però crec que és al contrari. Jo diria que sí que ho fan. El problema és que quan arriben a l’edat adulta, molts deixen de fer-ho. La franja d’edat entre els vint i quaranta anys és la més preocupant, especialment entre els homes. El ritme de vida actual, que va molt ràpid, no encaixa gaire amb la lectura, que requereix temps i recolliment. 

−El barri de Cappont va ser una aposta arriscada? 

Sí que ho va ser. Ens han dit molts cops que en aquest barri mai hi havia hagut res. És un barri tradicionalment oblidat per les administracions, tot i que té molt potencial, especialment perquè hi ha la universitat i cada cop hi ha més joves i famílies amb canalla que s’hi instal·len, i això es nota al carrer. No obstant això, manca suport i infraestructures bàsiques, cosa que afecta la dinàmica del barri i crea una “frontera psicològica” per a la gent que viu a banda i banda de la ciutat. Però a poc a poc penso que les coses van canviant. Som optimistes (somriu). 

− Optimistes irreductibles. 

Exacte! 

−Com veu el futur de les llibreries independents en un mercat cada cop més dominat per grans cadenes i la venda en línia? Ho vivim com un repte constant, però també com una oportunitat per destacar el valor afegit que oferim. Les llibreries independents com la irreductible poden competir amb el coneixement profund dels llibres que venem, amb la cura amb què seleccionem el nostre fons i amb l’atenció personalitzada que donem als nostres clients. El futur pot ser incert, però nosaltres seguirem treballant per mantenir aquest model viu i rellevant. 

−Quin paper creu que juguen els llibreters com vostès en la dinamització de la cultura local? Els llibreters en som –diguem-ho així– una mena de “guardians”. Tenim la responsabilitat de mantenir viva la tradició literària, però també de ser un pont entre els lectors i les noves veus que emergeixen. Hem de ser capaços de recomanar el llibre adequat a cada lector, fomentar el debat i, sobretot, ser un punt de referència per a aquells que busquen alguna cosa més que entreteniment en la lectura. Crec que aquest paper és més important que mai en una societat que tendeix a l’homogeneïtzació cultural.