Atrapar un pederasta

Carles Tamayo no és un youtuber qualsevol. Va estudiar cinema a l’ESCAC i després de treballar en diverses productores audiovisuals va decidir caminar en solitari en el terreny inhòspit d’obrir-se un perfil a la plataforma de vídeos Youtube.

A poc a poc es va fer un nom com a reporter i el primer punt d’inflexió va ser infiltrant-se en el grup sectari de l’Església del Palmar, a Sevilla. Els seus vídeos es trobaven a mig camí entre el periodisme en primera persona i el sensacionalisme.

Tot, és clar, amb una qualitat que estava per sobre d’un adolescent que es grava a la seua habitació de casa els pares i per sota del pressupost d’una televisió convencional. Hi havia la qualitat i faltaven els diners.

Tamayo va acumular milers de seguidors i el següent pas, el que ha dut Tamayo de Youtube a la plataforma PrimeVideo, ha estat un reportatge molt més personal. Como cazar a un monstruo és una docusèrie de tres capítols elaborats amb el suport de la productora Bambú (El caso Alcáser).

El projecte era arriscat, el material era sensible i la morbositat una temptació factible, una trampa en la qual podia caure fins i tot sense adonar-se’n. El monstre protagonista ben bé podria ser un dels molts que Albert Llimós ha destapat en els nombrosos reportatges que ha signat al diari Ara: un senyor entranyable i un referent per a la comunitat.

Lluís Gros era l’amo del cinema del Malgrat de Mar, un personatge que tothom coneixia perquè queia simpàtic a (gairebé) tot el poble. Durant dècades va abusar sexualment de tants nois com van caure a la seua xarxa i finalment va ser denunciat, jutjat i condemat a presó per això.

Tamayo, veí d’aquesta poble del Maresme, el coneixia des que era petit i, com tants d’altres, fins que no es va destapar la veritat l’havia tractat com un home inofensiu i simpàtic. Amb ell no havia intentat res, fins i tot l’havia ajudat a moure els seus primers curtmetratges com a director de cinema amateur.

Gros no només no va amagar-se avergonyit esperant la presó, sinó que va demanar a Tamayo que fes un documental per poder explicar la seua versió dels fets. Alhora, les víctimes es preguntaven com podia ser que amb una sentència ferma no el detinguessin i, convençuts de la capacitat de Tamayo per enfrontar-se als afers més tèrbols, el convidaven a treure’n l’entrellat.

El resultat és un documental fresc, directe i ben trabat en què Tamayo –ara sí, amb el pressupost necessari per fer una producció de qualitat– accedeix al fons del cor d’un ésser menyspreable.