L’origen del ‘Zero Trust’

Vivim un moment en què sembla que les estafes i els atacs informàtics estan a l’ordre del dia. No és tant així, ja que fa anys que vivim en aquest moment.

El que sí que pot passar és que ara els mitjans exposem més alguns temes per la seva cruesa o perquè cada cop sigui més fàcil caure-hi. És per això que al llarg d’aquestes setmanes hem recuperat un concepte que il·lustra el moment que vivim en seguretat, que no és cap altre que el de Zero Trust (Confiança Zero).

No és nou. Es tracta d’un concepte que fa molts anys que volta pel món.

Concretament podríem datar-ho de l’any 1994, quan l’enginyer informàtic Stephen Paul va encunyar el concepte en la seva tesi doctoral per parlar de seguretat i confiança a la xarxa. Una xarxa encara molt recent i que tardaria molt encara a arribar a les llars de tot el món.

Paul il·lustrava la seguretat a Internet com una xocolatina M&M, en la qual la part tova de dintre no pot superar mai la closca dura del seu perímetre. La xarxa va evolucionar, Internet es va popularitzar i els problemes van augmentar.

L’any 2010 en una recerca del grup Forrester es va tornar a parlar del concepte Confiança Zero, per descriure el món en el qual ens hem anat dirigint al llarg d’aquests 14 anys. Aquell 2010 John Kinderbag explicava que tota una generació ha crescut i viscut pensant que els ciberdelinqüents mai podrien traspassar aquest perímetre, però que les xarxes criminals eren cada cop més fortes i amb més gent talentosa per trencar-lo, de manera que la Confiança Zero és ara un dels conceptes que més hem de tenir en compte a l’hora de protegir tot el nostre ecosistema digital.

No és broma, ens hi juguem el patrimoni, els diners i la vida social digital. Això sí, estem acostumats que l’usuari sigui l’assenyalat per la seva passivitat a l’hora d’exercir la protecció.

Però també en tenen part de culpa les empreses que es llencen a vincular-nos al món digital, des de rentadores a televisions passant per controladors automàtics de domòtica de llums, sense preveure tots els grans danys que ens poden causar si algú té accés a tot el nostre món privat.