SN1604, la supernova de Kepler

Avui ens traslladem als temps en què l’única forma de mirar el cel era mitjançant els propis ulls. És a dir, abans de la invenció i expansió del telescopi per a usos astronòmics.

Ens situem l’any 1604 i en aquells moments els grans observadors de l’època estaven fascinats per albirar una conjunció propera entre Mart i Júpiter que molts associaven al que havia passat 1.600 anys abans i que tots coneixem com l’Estel de Nadal.

Sabem que la nit del 8 al 9 d’octubre de 1604, ara fa 420 anys, molts dels que es dedicaven a l’observació de planetes, com era el cas dels astrònoms Fabry, Maestlin o Roeslin, no es van adonar d’un objecte “nou” en el cel.

En canvi, sí que el va observar, la matinada del dia 9 d’octubre, Lodovico delle Colombe des del nord d’Itàlia. Ell va ser el primer observador conscient d’aquest fenomen.

A partir d’aquí, la notícia d’un nou objecte al cel va córrer com la pólvora i el gran Johannes Kepler es va posar a observar l’objecte diàriament a partir del dia 17 d’octubre durant un any i a simple vista. És per aquest motiu que ha acabat passant a la història com la supernova de Kepler.Però, què era aquell objecte nou? Doncs es tractava d’una explosió d’un estel que produïa un dels fenòmens més energètics de l’Univers, el que coneixem com una supernova.

En aquest cas les dades mesurades per Kepler, que va anar comparant la seva brillantor amb la dels planetes, van permetre traçar la corba de brillantor de l’objecte. Sabem que va ser visible a simple vista, fins i tot de dia, durant unes tres setmanes, i era l’objecte d’origen estel·lar més brillant del cel (només superat pel Sol).

Amb tota aquesta informació, l’any 1943, Walter Baade des de l’observatori Mount Wilson va revisar la constel·lació d’Ofiüc fins a trobar una nebulosa que coincidia amb la posició donada per Kepler. Aquest tenia l’aspecte del que anomenem remanent d’una supernova i així es va resoldre l’origen de l’objecte que va fascinar els astrònoms del segle XVII.La 1604 ha estat la darrera supernova que la humanitat ha pogut observar i que s’hagi produït en la nostra galàxia.

L’any 1572 Tycho Brahe havia observat l’anterior. Dues en una generació! En canvi, des de llavors el més proper ha estat l’any 1987, quan una supernova al Núvol Gran de Magalhaes, petita galàxia satèl·lit de la nostra, va ser visible a ull nu des de l’hemisferi sud.

Així doncs, des de fa més de 400 anys seguim esperant una supernova a la nostra galàxia que sigui visible des de la Terra.