Uriol Gilibets: “El bosc és un lloc que de nit fa por, encara que hi hagi anat mil vegades”

Per a la televisió ha fet programes d’èxit per al Super3 i una de les propostes que van provocar més urticària a un sector de la intel·lectualitat del país: ‘Una història de la literatura’. Nascut a Solsona el 1991, Uriol Gilibets no es va arronsar i va deixar d’escriure contes i guions i ara acaba de publicar la seua primera novel·la. ‘Les Feres’ (La Segona Perifèria) és el retrat d’un poble de muntanya, Sant Gonera, a través dels seus il·lustres i peculiars habitants. Un retrat coral en què la natura salvatge té un paper prou important.

A la sinopsi de la contraportada hi diu que Les feres té reminicències d’Amanece que no es poco, la pel·lícula icònica de José Luis Cuerda. Sobretot l’escena en què els personatges de Sant Gonera es reparteixen els papers del pessebre vivent.

Miquel Adam, l’editor, la va referenciar de seguida. És cert que és una pel·lícula que m’encanta, encara que en escriure la novel·la feia molts anys que no la veia. A mi m’agrada molt aquest humor absurd, que a vegades té mala llet però en general és bastant blanc.

Em fan riure els personatges per certes característiques concretes, utilitzar les rareses per descriure’ls. El bosque animado també és un referent clar. Penso que també hi ha molt humor anglès.

Hi ha tota una generació que vam créixer mirant les grans sitcoms de la BBC dels setanta i els vuitanta a TV3. Fins a quin punt ens agradaven perquè d’alguna manera connectaven amb un cert humor arrelat a la nostra idiosincràsia cultural?

És un debat. D’aquesta remesa jo era molt de l’Escurçó negre i Mister Bean. L’humor català s’assembla molt al jueu, amb el qual comparteix una certa idea de poble oprimit. També hi ha un factor familiar. A mi m’ha marcat molt el que he heretat de casa. La transmissió oral d’acudits i bromes. L’escatologia és molt natural en la meua família.

I molt català.

Per a mi allò que diem català és el que m’ha transmès la família, els valors amb relació a l’humor. A casa meua no hi ha cap dinar familiar que no acabem parlant de la caca.

M’agrada molt la conjunció entre l’humor heretat i el que tu has pogut anar fent a partir de sèries de TV3 o els Monty Phyton. Crec que a Catalunya hi ha un humor base entre l’espanyol i el francès. No som tan salats com uns ni tan estirats com els altres, més aquesta influència britànica que va venir per la televisió.

Parlant de dualitats. El poble de la novel·la també viu entre el poder de l’església i els misteris i forces de la natura.

L’església acaba tenint el poder pràctic de regular la societat. Després hi ha el pensament màgic, que no es contraposa sinó que s’accepta fins al punt que la gent més de missa pot assumir que hi ha feres al bosc. Ambdues peces es complementen per crear el relat d’un poble. Som la màgia i som la fe.

Li agrada, com als personatges de Les Feres, perdre’s per la muntanya?

No soc d’aquests que intenten imitar Kilian Jornet i dels que van tota l’estona mirant a terra buscant bolets. A mi em va molt bé caminar pel bosc i surto gairebé cada dia.

El Solsonès és una bona comarca, si es tracta de perdre’s per la muntanya.

No és una comarca massificada, no és plana ni és alta muntanya. Té una orografia molt escarpada i el bosc està molt deixat, es fa molt dens. A l’estiu són polvorins. Massa salvatge, no hi arriben les màquines.

Ideal per crear el Foll de Folls.

És una figura que m’he imaginat en algun moment de solitud. el bosc és un lloc que de nit fa por, encara que hi hagi anat mil vegades. En el fons no saps si és el mateix bosc o un altre de diferent. Comences a pensar en les moltes feres que hi habiten i acabes imaginant un ésser que és una mescla de totes les bèsties.