L’art

La darrera novel·la publicada de Manuel Baixauli intitulada Cavall atleta ocell es belluga traçudament en un espai simbòlic i fantàstic amerat de referències artístiques i culturals. La tonalitat del llibre és d’una certa penombra poètica i intel·lectual.

Les cites de pintors i artistes miren de resoldre una certa ambigüitat genèrica.

La més forta impressió de la novel·la és d’estranyesa, cosa que és familiar als lectors d’altres novel·les d’aquest pintor que escriu, premiat i de remarcable trajectòria.Aquesta forta estranyesa s’expressa, primer, en l’espai, connotat de fantasia associada a l’escultura i, després, per altres artificis com ara un curiós episodi molt novel·lesc on els personatges parlen del mateix novel·lista amb aire desmenjat i irònic.

Una formidable casa abandonada, amb un jardí oblidat, ple d’herba, ple d’estàtues de directors de cinema, que ningú no visita, és un altre dels espais suscitadors d’estranyesa. Al meu entendre són ben suggerents les trames secundàries i els personatges també secundaris que es belluguen més enllà de la trama principal d’un pare, fuster d’ofici, que estima el seu fill en la tempesta de la joventut.L’aspecte que ferma la novel·la a la terra concreta dels arguments és l’assumpte de la paternitat, unilateral, del pare cap al fill, ha sentenciat una lectora atenta.

L’obra, doncs, en la seua trama principal, aborda en dos direccions el tema de la paternitat: la biològica i el que en podríem dir la continuació de l’ofici que exerceix el protagonista. Biologia i cultura, podríem sentenciar.

Els qui cerquin guia i ajuda en la novel·la hi trobaran poca substància en aquesta narració estranya, realista i fantàstica alhora. Els qui superin aquesta perplexitat de l’època de l’autoajuda hi trobaran unes respostes simbòliques i d’ordre intel·lectual que ignoro si els satisfaran.

Potser sí, potser no. M’explico més clarament: l’obra comença molt bé.

Planteja brillantment un argument feliç i sensat: l’assumpte de com ser un bon pare. El resol per la tangent: només l’art crea bellesa.

Només la bellesa perdura. L’autor naufraga en la pàgina en què abunden les cites i baixen els diàlegs.

La lluminositat del planteig contrasta vivament amb la resolució de to massa intel·lectual. I tanmateix, la novel·la es fa llegir fins al final.

No cau de les mans. I potser suggereix més que no pas afirma.Malgrat aquest dèficit que he apuntat, la novel·la se segueix amb interès, conté personatges secundaris magnífics, com ara el conferenciant dit Màrius Monturiol, que el lector descobrirà com a personatge estrany del tot.

En general és un novel·la que atraurà els lectors a qui la fantasia de base artística sedueix i fa evadir-se creativament del món quotidià.