Poble sense homes

Amb motiu del cinquantenari de la mort d’Aurora Bertrana (1892-1974), es pot visitar una exposició aquest passat estiu al palau Robert de Barcelona sobre l’escriptora, periodista i música gironina, coincidint amb la reedició corregida d’una de les seves novel·les principals: Entre dos silencis.

Diversos plafons i vitrines amb llibres, manuscrits, documents i objectes particulars d’aquella dona de caràcter, amb una forta personalitat i vida accidentada, a causa sobretot d’una trajectòria professional atípica i la interferència dramàtica de dues guerres, la civil espanyola i la mundial tot seguit.

Militant del catalanisme d’esquerres i alhora intel·lectual compromesa, moderna, cosmopolita, culta, viatjada i feminista, tal com donaven a entendre els títols dels referits cartells informatius, en què s’alternaven textos biogràfics, fotografies i reproduccions d’articles de premsa escrits per ella, en especial al llarg de l’etapa il·lusionant de la Segona República, quan tot semblava nou i tot semblava possible. La novel·la Entre dos silencis, reeditada tal com s’ha dit per a l’ocasió, per part de Club Editor, si bé la importància literària intrínseca de l’obra sobrepassa l’oportunitat de l’efemèride, conté per primer cop la versió íntegra del llibre publicat en 1958 i posteriorment en 2019, amb una nova traducció del castellà per Núria Sales, perquè l’original havia sigut redactat en aquella llengua per imperatius comercials de l’època.

El volum inclou també una introducció de la mateixa autora, un postfaci signat per Georgina Solà i la transcripció d’un estudi sobre la “tragèdia d’Étobon” a càrrec de qui va ser alcalde d’aquell poblet francès, escenari d’“un dels crims més odiosos perpetrats pels botxins nazis”. En efecte, Étobon, nucli rural d’uns 200 veïns de l’Alta Savoia, veuria com tots els seus homes entre els setze i els seixanta anys, una quarantena en total, serien afusellats en 1944 pels ocupants com a represàlia per l’atemptat mortal de la resistència a un oficial de l’exèrcit alemany.

Aurora Bertrana coneixeria de ben a prop aquell episodi sagnant, en qualitat de membre d’una missió humanitària suïssa mentre estava exiliada a Ginebra, i en recrearia les conseqüències en aquesta narració que combina de forma magistral relat històric, descripció paisatgística i anàlisi psicològica dels personatges, defugint en tot moment prejudicis maniqueus.