Riu de lluna

Coincidint amb el centenari del naixement, a Nova Orleans, de Truman Capote, s’editen en català dos dels seus llibres més destacats. D’una banda, A sang freda, a Labutxaca, crònica extensa i minuciosa, publicada en 1966, catalogable com a novel·la de no-ficció, de l’assassinat brutal dels quatre membres d’una família en un poblet de Kansas, en 1959, a càrrec de dos individus sense escrúpols, de la percaça policial i del mediàtic judici posteriors.

Una obra escrita en bona part a Palamós, que suposaria una fita inicial en el gènere denominat true crime i del Nou Periodisme.

De l’altra, a Proa, la deliciosa novel·leta Esmorzar a Tiffany’s, coneguda sobretot per la reeixida, si bé bastant lliure, adaptació cinematogràfica del director Blake Edwards, estrenada en 1961, dos anys després de la seva aparició a les llibreries, i que entre nosaltres rebria el títol de Desayuno con diamantes, potser perquè aleshores poca gent havia sentit a parlar per aquí de la mítica joieria de la Cinquena Avinguda novaiorquesa (ara n’hi ha fins i tot una sucursal al passeig de Gràcia barceloní).

Holly Golightly, la seva inoblidable protagonista, encarnada a la pantalla per Audrey Hepburn, si bé l’actriu prevista en un principi per a aquest paper era Marilyn Monroe, més semblant al personatge literari, segons el retrat que fa l’autor d’aquella senyoreta de companyia, en llenguatge de l’època, avui dia escort, és la llogatera d’un piset en una casa de pedra rogenca de Manhattan, amb una única finestra sobre l’escala d’incendis, vora la qual acostuma a seure les tardes de sol amb el seu gat a tocar la guitarra mentre s’eixuga el cap acabat de rentar. De vegades canta, “amb la veu ronca i mig trencada de noi adolescent”, alguns èxits de Cole Porter o Kurt Weill (a la pel·lícula, no pas al llibre, el melodiós Moon river o riu de lluna, lletra de Johnny Mercer i música de Henry Mancini, en una de les escenes més memorables de la història del setè art).

Cabells “color vainilla” i ulls “clars com aigua de pluja”, sovint ocults rere unes sofisticades ulleres fosques, aquella presumida “cap de pardals” de vint-i-pocs anys només aplaca l’angoixa vital agafant un taxi per anar a Tiffany’s, un lloc on li sembla impossible que passi mai res dolent, tot i que les joies no li diuen gran cosa, tret dels diamants, malgrat considerar de mal gust portar-ne abans dels quaranta.