Nocturn per a corda

En el marc de l’Any Salvat-Papasseit, arran del centenari de la mort prematura del poeta, amb només trenta anys, de tuberculosi, magnífic espectacle de petit format però gran mèrit artístic, el 30 de setembre, a la biblioteca Joan Solà de Bell-lloc d’Urgell, a càrrec del trio Orfeu i el rapsode Agustí Lleyda.

Mentre el sol declinava rere les vidrieres de l’equipament cultural dedicat a l’il·lustre filòleg bell-lloquí, i les foscors de la nit s’anaven imposant als darrers esclats rogencs del vespre, els tres joves músics de l’orquestra Julià Carbonell (Joan Sancho al violí, Jordi Roure a la viola, Ònia Tomàs al violoncel) posaven un harmoniós coixí a la veu fonda i modulada del recitador de versos, un dels més coneguts dels quals, gràcies a l’inoblidable disc de Joan Manuel Serrat de 1977, dona títol a l’extraordinari concert de notes i paraules: Res no és mesquí.

Quant al repertori musical, les peces escollides són de compositors contemporanis de l’escriptor homenatjat: Jean Cras, Paul Hindemith (confesso que aquests dos no els havia sentit mai, que jo recordi), Eduard Toldrà, Anton Webern i Maurice Ravel amb el seu cèlebre Bolero, que per sorpresa general dels presents encaixa a la perfecció amb la lectura d’una carta de l’autor datada el 3 de març de 1920. Fragments de dues cartes més, entrant ja al programa pròpiament literari, són llegides en el decurs de l’acte.Una del 13 de desembre del 1921, escrita al sanatori de Cercedilla, a la sierra madrilenya, sobre les diferències entre Barcelona i Madrid, i de retruc entre Catalunya i Espanya.

L’altra, enviada el 15 de març del 1922, dos anys i mig abans de morir, des d’una altra casa de salut, a l’aleshores petita població andorrana de les Escaldes, entorn de la fe en l’existència de Déu, que aquell malalt lletraferit afirma sentir desvetllar-se dins seu contemplant les formidables muntanyes pirinenques. La tria dels poemes recitats s’adequa a una classificació en sis seccions: crítica social, avantguarda, catalanisme, amor, malaltia i testament.

Mentre escolto un dels inclosos al primer, l’esborronador Nocturn per acordió que en un moment donat diu “Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”, no puc evitar de pensar en aquell mateix Moll de la Fusta barceloní convertit tot just aquells dies en llotja privilegiada de les regates de l’exclusiva Copa Amèrica de vela.

.