Roger Vinton: “Al voltant del Barça s’han generat algunes llegendes que ningú no havia contrastat”

Qui s’amaga rere el pseudònim Roger Vinton? Tant hi fa, el que importa és què explica als seus llibres. Després de ‘La gran teranyina’, (Periscopi), enguany ha publicat ‘La teranyina blaugrana’ (Columna), en el qual repassa la història del Barça a través dels seus dirigents. El club és dels socis, però no tots els socis poden ser dirigents del club.

−Una cosa queda clara, vostè s’ha documentat. No concebo fer els llibres d’una altra manera. En aquest país abunda la xerrameca i afirmar coses sense comprovar si són veritat. A mi m’agrada, i és necessari, ordenar dades i poder parlar amb propietat. 

−Desmunta algunes històries que han passat de generació en generació creant mites inqüestionables. Al voltant del Barça s’han generat algunes llegendes que ningú no havia contrastat. El Camp Nou no el va fer Kubala. La idea que es va construir perquè el jugador havia fet petit Les Corts és mentida. Els terrenys estaven comprats abans que arribés el jugador i el projecte estava aprovat. També la figura de Gamper s’ha edulcorat. Jo no poso en dubte la seua vàlua, només faltaria, sinó que explico que és un personatge amb més contradiccions de les que ha difós la historiografia del club. 

−Ell, tot i ser el que ara en diríem un expat, és qui té prou vista i sensibilitat per obrir el club al catalanisme, un corrent aleshores emergent. Creu que ho va fer per oportunisme o per convicció? Segurament veu amb simpatia un moviment que està prenent impuls en la societat de l’època. És probable que l’acostament al catalanisme el vegués com una aposta interessant per al club i alhora hi estigués en sintonia a nivell personal. 

−El que també es remunta als primers anys del club és la pugna constant amb l’Espanyol. Si el futbol s’ha fet tan gran en part és per les projeccions que la gent hi fa en termes de valors i de política. Darrerament s’ha posat de moda dir que no s’ha de barrejar, però és una mentida. La pugna entre els dos clubs ve d’antic i va més enllà dels afers purament esportius. 

−Sorprèn com el franquisme no va aprofitar per fer desaparèixer el Barça i posar en valor el club perico. En la seua mentalitat de vencedors suposo que van pensar que amb la depuració i la intervenció n’hi hauria prou. També és cert que als anys quaranta l’Espanyol es fomenta més del que ara ens sembla. Les noves elits de la ciutat vingudes de fora amb el franquisme es fan de l’Espanyol i a les pàgines esportives de la ciutat, al Mundo Deportivo o La Vanguardia, per exemple, hi té tanta o més presència que el Barça, que viu una crisi profunda per les circumstàncies. Però l’Espanyol no ho sap aprofitar per agafar prou avantatge. 

−A la direcció del club hi ha uns cognoms que són recurrents al llarg dels 125 anys d’història. A les estructures de poder del Barça hi ha una certa burgesia barcelonina que practica l’endogàmia de classe. Cognoms que es van repetint com Rossell, Carabén o Muntal, entre altres. Formar part d’aquests cercles et predisposa a entrar a la sala de màquines del club. S’hi impliquen perquè se’l senten seu. En el fons tenen una visió patrimonialista del Barça. 

−Aquesta dinàmica es va perdent amb la globalització capitalista i els canvis que això comporta en la idiosincràcia de la burgesia catalana? Encara hi ha gent influent i amb poder econòmic que no vol que el club quedi en mans de gent que no té res a veure amb la ciutat. Ara estan convertint el Barça en un producte global i això l’allunya de la seua massa social, dels aficionats catalans. El negoci està en vendre localitats als turistes, que paguen més que algú de Barcelona, però això està desvirtuant l’ambient del camp durant els partits i s’acabarà notant al teixit social