Espai Dual: “L’art és allò que no surt d’un manual d’instruccions i que escapa a la raó”

Espai Dual són el duet més eclèctic de les terres de Ponent. Podríem expandir les referències geogràfiques des del seu Almacelles natal de la mateixa manera que ells exploren les musicals a partir del jazz, i tanmateix costaria saber fins on estan disposats a arribar. Entre introvertits i divertits, entre convençuts i experimentals, Eduard Carbonell (veu i baix) i Marc Cruz (veu i teclats) han gravat vuit temes en un disc homònim en què comparteixen el seu univers creatiu amb tothom que tingui prou curiositat per escoltar-los.

−Les cançons d’Espai Dual transmeten la sensació que hi ha una connexió particular entre vostès dos. 

Eduard: El Marc i jo som d’Almacelles i ens coneixem des de molt petits. 

Marc: Però amic amics ho som des de cinquè de primària, quan ens vam aficionar al Harry Potter. 

−Als llibres o les pel·lícules? 

M: Als llibres 

E: A les pel·lícules. 

−I al manga, d’aquí deu venir la cançó Padria Otaku. 

E: El manga i l’anime van venir després. Era molt car. 

M: Però ho piratejàvem. 

E: Això no es pot dir públicament. 

M: Ara ja està fet. 

−També s’intueix que tenen formació musical. 

E: Des de l’escola musical d’Almacelles fins a les classes de conservatori de l’Intèrpret. No ens interessava el títol perquè no volíem fer carrera acadèmica sinó aprendre, sobretot absorbir molts coneixements. Volíem saber com funcionava la música. 

M: Ens atreu més el jazz que la música del segle XIX, per això volíem fer combos i aprendre harmonia i tècniques més modernes i no tant canòniques. 

−Hi ha músics impecables que no desprenen energia i a l’inrevés. Fins a quin punt saber molta teoria i cercar la perfecció pot coartar la creativitat més impulsiva? 

E: En música hi ha una part de tècnica que es pot aprendre com una enginyeria. Després hi ha l’estima que hi poses. Al final l’art és allò que no pots treure a partir d’un manual d’instruccions, són expressions més personals que s’escapen a la raó. 

−La tècnica al servei de les pulsions personals.

 M: Les nostres cançons no deixen de ser un producte fet amb la intenció d’arribar a la gent. Si estudies la música popular pots arribar a saber què agrada al públic generalista: temes curts, estrofes fàcils i un sistema melòdic i d’harmonia occidentals. 

−Us plantegeu replicar-ho per triomfar? 

M: La veritat és que ens n’escapem tant com podem. La música pop et dona un marc i una base sobre la qual treballar i partir d’aquí t’has de prendre les teues llicències artístiques per ser tu mateix. 

−No sé si amb aquesta actitud outsider omplireu el Palau Sant Jordi de Barcelona. 

E: Si sortissin els números en podríem parlar. Però si no podem omplir el Sant Jordi, doncs omplirem el pub Antares de Lleida. I tan contents. 

−Les lletres també connecten amb aquesta línia costumista, amb una pàtina surrealista de l’escena actual del pop intimista català.

 E: L’única cançó que està feta seriosament és El Futbolín. És un homenatge al Casal del poble i és la més emotiva perquè tot el que hi diem va passar de veritat. 

−Si costen d’etiquetar és perquè el disc sembla un experiment constant. A partir del jazz mesclen, metal, boleros i pop. 

M: Tenim referents molt diferents i pensem, o ens agradaria pensar, que al disc es poden trobar influències de Lo Pardal Roquer, Reno Renardo, Roger Mas, Renaldo & Clara o Boy Pablo, entre altres. 

−Els directes també els executen sols? 

M: Ens acompanyen els Tècnicament Correctes. 

E: Són els nostres esclaus musicals