Gora piparrak!

L’agermanament dels pobles basc i català sempre ha sigut un fet en aquesta Espanya d’Espanyes que molts, des de fa massa temps, no volen veure, no volen acceptar i fins i tot no volen ni imaginar. Una simpatia mútua que va d’allò polític a allò gastronòmic, ja que els intercanvis i influències són constants.

Un dels ingredients clau és el bitxo, la guindilla. Aquesta fruita allargassada, fina i verdíssima està guanyant enters en la nostra gastronomia.

Va entrar tímidament en bars i restaurants amb les famosíssimes gildes donostiarres i ara les trobem en altres moments gastronòmics que són molt de temporada.

Aquest pebrot forma part de la llarga llista d’aliments que van venir d’Amèrica i sobretot va arrelar a la zona de Guipúscoa.

Allà tenen tradició de menjar guisos i cassoles contundents acompanyats d’algun extra picant per rebaixar-ne el greix i estimular l’estómac per pair bé. També hi va acompanyar el clima, que era similar al de les zones originàries d’on es va importar.La piparra és una bitxo de carn suau i pell molt fina que s’amoroseix quan, en aquesta època de l’any, la saltegem amb una mica d’oli i li poses sal amb escama.

Feta d’aquesta manera senzilla per a mi és la millor, sobretot ara que encara som a temps de consumir-la directament de l’hort.La temporada va començar a l’agost i acaba ara al novembre i pràcticament tota la producció es destina a la conserva que amb vinagre o oli. S’adoba durant 90 dies en pots de vidre i així es pot consumir tot l’any.

La piparra té un segell de qualitat que supervisa la producció i la recol·lecció en la mida i les qualitats organolèptiques. D’aquestes cal destacar-ne la pirazina, que és l’olor típica que identifiquem amb el pebrot verd, una flaire inconfusible que estimes o odies i que també ens pot recordar l’alfàbrega i el porradell, aquest darrer amb un toc més balsàmic.

El segell de qualitat s’anomena Ibarrako piparrak, el qual trobareu a la majoria dels pots de conserva de bitxo basc reconeguts com a tal. Busqueu-lo, que és una garantia.La piparra, doncs, és boníssima per acompanyar productes verds; unes bones tomates; un bon bacallà esqueixat; unes anxoves; una moixama; pernil salat o cecina.

També funciona molt bé la piparra en conserva si ens la mengem acompanyant formatges cremosos madurats o de tipus blau. I si pregunteu a la vostra verduleria de confiança segur que us en troba de fresca.

En aquest cas la podeu coure com si fossin pebrots del padró, que són més coneguts i se’n troben a molts bars i restaurants. Per a mi la fama li és baldera si comparem la qualitat amb les piparres fresques.

Aquestes no defraudaran els amants del picant, ja que és suau i dolç, de manera que estimula les papil·les i et fan estimar-la.La llegenda diu que la fortalesa de la població basca, si més no de la guipuscoana, és gràcies a les piparres, les quals gestionen els nivells de colesterol i els dolors articulars, ajuden a pair els greixos i també són expectorants. Per tant les piparres ho tenen tot: fan salut i fan bona cuina.

I si quan és temporada aneu al País Basc busqueu una carta on serveixin les fulles de la planta, que un cop han donat tots els fruits es mengen com si fossin espinacs. Gora piparrak!