Egipte és una olla a pressió

Egipte és un país a l’entorn d’un gran riu, dos mars, i deserts immensos. Sota la capa d’una societat moderna hi mana una dictadura militar que devalua la moneda perquè el turisme de masses hi vagi.

El preu de la lliura egípcia? Amb 52 lliures compres un euro. Fa només un any valia 32 lliures.

La devaluació és galopant. La devaluació de la moneda permet que puguem anar a Egipte en un tour que val uns mil cinc-cents euros.

Egipte compta en la ingent jovenalla la força de producció. Sense pensions, la rastellera de fills acaben sent la seua particular seguretat social.

La gent jove és una força de producció com ho són les artesanies d’alabastre o les essències dels perfums. El turisme de l’Antic Egipte és l’única gran indústria del Nou Egipte.

Egipte viu del passat.

La impressió que tens en entrar-hi és la pressió dels individus que d’improvís, per entrar la maleta al control policial, et demanen propina.

Els la dones atorrollat. No saps com reaccionar fins que algú amb energia diu que no.

I tu també dius que no. És un atracament a mà armada que les autoritats militars del país permeten.

Ho comprens després.Entres com a turista ingenu i et trobes amb una gernació que viu a l’aguait. Només el guia d’una agència de turisme a qui has pagat et permet d’estar tranquil fins que li pagues els extres en forma d’excursions.

La pressió de venedors de tota mena de quincalla és constant a tots els monuments. Camisetes, jeroglífics, mocadors, piràmides, escarabats, papirs, caps de Nefertiti.

A cada monument hi ha una galeria de botigues per on has de passar vulgues no vulgues amb una collada d’homes mascles que et volen engalipar. Ells mateixos, que tenen les seues cantarelles, diuen “sin agobiar”.

I tanmateix, l’aclaparament és regular i constant. No hi ha treball al país sinó en el turisme.

Egipte és una olla a pressió que només Déu sap com no explota. Vam veure conats de baralles, entre ells a Luxor, als que llogaven camells a Giza, i al Caire, en un mercat.

La policia turística és arreu, amb els uniformes blancs i la pistola al cinyell. A cada monument on paguem l’entrada hi ha pel cap baix vuit persones badallant.

És el gran ofici que l’estat egipci pot oferir als seus ciutadans. A la petita cambra funerària, el nostre guia deixa anar de sota mà una propina.

Cada egipci que et fa una fotografia somrient, et demana propina. Cada conductor del trenet de la Vall dels Reis que et deixa conduir el susdit trenet elèctric, espera propina.

Propina al wàter, propina quan algú t’ensenya una pintura. Acabes dient que no a tot.

I encara en alguna ocasió sents com et menyspreen. En els vaixells del Nil la propina ja es paga abans.

El vaixell permet una certa situació d’aïllament. Dins del camarot no hi arriben els venedors.

No hi arriben? Al vespre del segon dia, sentim veus fortes amb les cantarelles habituals: “Maria, Lola, Mari Carmen”. Mirem.

Hi ha una barqueta enllaçada amb una corda al vaixell. Un venedor vocifera: “Un euro.” Llença tovalloles i gelaves a dalt del vaixell.

La situació és hilarant si no fos aclaparadora.