Olga Zoet: “No sé escriure des del dolor, la música sempre em surt quan estic contenta”

Olga Zoet és la prova que les iniciatives de suport als joves creadors donen fruits quan s'hi creu i s'acompanyen amb convicció. Zoet va rebre un parell de beques de la Casa de la Música i ha participat de diverses iniciatives per facilitar l'accés dels artistes joves als escenaris. Des que va començar amb setze anys sempre ha tendit al format de cantautora, si bé ha evolucionat dels referents tradicionals de la nova cançó a una proposta més adaptada als temps actuals. Entre la bellesa i el caos és el seu segon EP, cinc temes en què desplega un imaginari de dolcesa que escapa dels tòpics ensucrats de sempre. 

−El seu nom real és Olga Ramon. Què vol dir Zoet? Dolça en holandès. 

−De moment les seues cançons són força coherents amb el nom artístic que ha triat? Aquesta és la intenció, transmetre tranquilitat. 

−Defuig el pop intimista i depressiu. La seua és una proposta més vitalista? La veritat és que no sé escriure des del dolor, la música sempre em surt quan estic contenta. Escolto molta música tranquil·la, però sempre des d'una emoció positiva. Quan estic malament no m'acostuma a venir de gust escoltar res. Molta gent té les típiques cançons preferides per plorar quan està trist. 

−No ho ha provat mai? Si tinc un mal dia i em poso música és per animar- me, però no per refermar les meues emocions negatives. 

-La seua música és dolça, però no ensucrada. La frontera entre els dos conceptes o etiquetes és molt fina, així que potser hi ha gent que pensa que sóc ensucrada malgrat jo procuro evitar-ho. Miro de ser positiva i alhora no caure en els tòpics de l'amor romàntic . Intento anar una mica més enllà i explorar les pròpies emocions. 

−Els joves d'avui en dia tendeixen a explorar i expressar molt les pròpies emocions. Amb les amigues hem comentat més d'una vegada que la generació dels nostres pares són menys expressius en aquest sentit. També penso que no parlem de les emocions des de l’egocentrisme sinó des del treball personal. Som més introspectius. Ara tenim la sort que hem normalitzat la salut mental i és més habitual expressar com ens sentim i no amagar-nos si fem teràpia. Això fa uns anys era inconcebible, ningú no compartia aquestes coses. Molta gent pensava que només en feien els bojos i jo crec que ho estem tots una mica, de bojos. 

−A l'adolescència es posen els fonaments dels gustos sobre els quals es construeix la nostra identitat musical. Quins van ser els seus? Són molt polititzats. Jo escoltava molta música d’autor com Ovidi Montllor, Cesk Freixas o Jorge Drexler. La meua visió del món la vaig construir a partir de grups com La Gossa Sorda, Obrint Pas, Zoo, Aspencat. 

−Però les seues lletres són més intimistes. Quan vaig començar a fer cançons eren molt reivindicatives i poc a poc m’he anat despolititzant a mesura que també feia música més tranquil·la. 

−Per cert, on són les dones en aquests referents? A mesura que vaig anar creixent també em vaig adonar d’aquesta mancança. Ara m’emmirallo molt en artistes com Maria Arnal, Sílvia Pérez Cruz, Judith Neddermann, Roba Estesa o Razalen. 

−Com a cantautora introdueixes molts matisos i bases electròniques. Amb els anys també el format ha evolucionat i ara escolto més artistes com Clara Peya, que és increïble. Volia buscar aquesta barreja entre actualitat musical i arrel acústica que em defineix. Introduir bases electròniques per acompanyar i donar-li dues voltes a la idea clàssica de cantautora convencional. Lectura