Jordi Panyella: “Encara avui, quan llegeixes la sentència de mort de Puig Antich, se’t glaça la sang”

Coincidint amb els 50 anys de l’execució de Salvador Puig Antich, noves dades confirmen la gran manipulació que es va produir al voltant de la farsa judicial que va acabar amb la seva condemna a mort. El periodista Jordi Panyella (Barcelona, 1966) aporta noves informacions sobre el cas en la reedició del llibre ‘Salvador Puig Antich, cas obert’ (Angle Ed.). Servirà de base a un muntatge teatral que s’estrena aquesta tardor a la presó Model.

Situem-nos. Salvador Puig Antich, militant anarquista, condemnat a mort per –presumptament– haver matat un policia durant un tiroteig, el setembre de 1973. Executat al garrot vil el 2 de març de 1974 a Barcelona, quan tenia només 25 anys. 

− Hi ha dubtes raonables que realment ell hagués mort l’agent? Raonabilíssims. Només es pot condemnar una persona, en el procés judicial que sigui, si el tribunal o el jutge que assumeix el cas no tenen cap mena de dubte de la culpabilitat. Hi ha aquell llatinisme tan clar, in dubio pro reo (“en cas de dubte, a favor de l’acusat”). Pel que fa a Puig Antich, els dubtes sobre la mort del policia Francisco Anguas són tan clars que no se’l podia condemnar de cap manera. I menys a la pena de mort, és clar. Jo sempre resumeixo el cas en una frase que em sembla que permet entendre-ho tot: Puig Antich no era innocent, en el sentit que era un militant revolucionari en una organització que volia canviar el sistema... però no era culpable del crim pel qual va ser condemnat a mort i brutalment executat. 

−Ell admetia que havia disparat enmig d’un tiroteig en què hi havia una gran confusió. Però tenia més aviat la sensació que era a ell a qui volien matar. De fet, el van ferir i va quedar amb la mandíbula destrossada. Se’l condemna per un atemptat terrorista. I tots sabem el que és un atemptat terrorista: es fixa un objectiu i es va contra aquest, preparant- ho tot. En canvi, els fets que van desencadenar la mort del policia Anguas van passar en una porteria petita d’un immoble, al número 70 del carrer Girona, en una acció policial per detenir uns militants antifranquistes. En el trànsit d’aquesta acció –que essencialment és una baralla entre uns i altres– en Salvador treu una arma i dispara. Amb ànim de fugir, no de matar, i d’això tampoc no hi ha cap dubte. La policia també dispara. De l’anàlisi de totes les proves i dels testimonis amb qui parlo, la deducció és claríssima: va haver-hi foc policial, que també podia ser el causant de la mort de l’agent. 

−Consta, per aquests testimonis, que va haver-hi molta pressa per recollir les bales que havien quedat al lloc dels fets. És en aquest moment quan es comença a encaminar el procés per culpabilitzar Puig Antich?  Des del minut zero del cas comencen amb el que ara en diríem el relat. La nota que fa la Policia Nacional parla d’el asesino. La presumpció d’innocència no existeix. I s’actua sobre les proves per eliminar qualsevol indici de participació dels agents en el tiroteig. I centrar les proves només en una persona, en Salvador, perquè la condemna fos fàcil i l’execució, inevitable. 

−És clar que l’any 1974 encara érem en la dictadura, però tot i així es fa estranyíssim llegir que l’autòpsia del cos del policia no es fa en un hospital o una morgue. Es fa en una comissaria! Tot és inversemblant, i sobretot indignant. Adverteixo el lector del llibre que s’emprenyarà, i es preguntarà: d’això també van ser capaços? I la primera és avui impensable, com molt bé diu. Aleshores l’Instituto Anatómico Forense –on es feien les autòpsies– era als baixos de l’Hospital Clínic de Barcelona. Allà hi havia el policia mort i el cap superior de la Policia Nacional demana que se li entregui el cos. Per fer l’autòpsia a la comissaria del carrer d’Enric Granados! Un lloc petit, que en absolut no està preparat. Al llibre explico les circumstàncies en què es va treballar, aconsegueixo parlar amb un auxiliar de l’autòpsia que acompanyava els metges amb l’instrumental i que relata com es va fer. I encara més greu, la mentida que s’aixeca en l’informe d’autòpsia que s’aporta al judici. 

−Quina és aquesta mentida? Els metges que certifiquen la mort, abans de l’autòpsia, veuen cinc trets en el cadàver. En l’informe de l’autòpsia només se’n van recollir tres. Per què? Doncs perquè la policia ha dit que Puig Antich dispara quatre vegades: tres bales que haurien anat al cos d’Anguas i una en un graó de l’escala. El forat encara hi és. I la gent que ho va a veure pot comprovar una altra mentida: és un impacte frontal. Qui el va fer, va disparar de cara al graó. En canvi, la policia mateixa situava Puig Antich en un angle. Si hagués disparat ell aquell tret, la bala hauria entrat de biaix. O sigui, que tot estava pervertit. 

−Prenen declaració a Puig Antich. Aparentment, acaba resultant molt llarga. Vaig parlar amb les infermeres que l’havien atès, i certifiquen que era impossible que gairebé sense poder parlar fes una declaració que ocupava vuit folis. És una declaració que munta la policia. I un darrer testimoni, dels molts que apareixen, és fonamental: la persona que l’any 1973 feia de secretari del Tribunal Militar de Barcelona, el que havia de jutjar Puig Antich. En aquell moment, un noi que feia el servei militar i li feien ordenar papers. Fins que un dia arriba la policia i li fan treure documents que els implicaven del sumari. Clarament, van anar a esbandir la seva responsabilitat. La indignació que va sentir aquest home va ser tan profunda que quan va acabar el servei militar va decidir anar-se’n a viure a l’estranger amb la seva dona, tan lluny com van poder. No suportaven el fet de seguir vivint en un país que havia fet allò a un jove, en Salvador, a qui no el van deixar arribar ni a complir 26 anys. Van estar uns anys al Brasil, espolsant-se el mal cos que els havia quedat.

−Al setembre ocorren els fets, a finals de desembre es tanca la instrucció del cas Puig Antich, la sentència és del gener i el 2 de març el maten. No és com als Estats Units, que passen anys al corredor de la mort fent apel·lacions. A qui li interessava que tot anés tan de pressa? I es deixa un detall: la sentència és del dia 9 de gener, però és que el judici va ser el dia abans. I va durar un dia, amb aturada per dinar, és clar. He cobert molts judicis, i duren el que hagin de durar en funció de les proves proposades, el que se’n diu el dret de defensa. I poden durar setmanes amb testimonis, pèrits... En aquest cas, un dia. A testimonis que haurien estat clau, com els que van veure més impactes de bala al cadàver dels que deia l’autòpsia, no se’ls va deixar declarar. Va ser una farsa absolutament conduïda que sortís aquella sentència que deia “debemos condenar y condenamos a muerte”. Encara avui, quan llegeixes la sentència se’t glaça la sang. 

−Entremig d’aquest procés ETA atempta contra el general Carrero Blanco, president del govern d’Espanya. És cert que Puig Antich té consciència en aquell moment que això el perjudicarà? Com diu vostè al llibre, “el règim tenia pressa per venjar amb nova sang la sang vessada”? Ell ho té claríssim. En Salvador rebia la visita reconfortant, dues vegades per setmana, de les seves germanes. Quan hi ha l’atemptat contra Carrero Blanco els transmet la certesa que això anirà malament. És cert, però no és tan determinant per si sol com una visió més àmplia del moment polític que vivia Espanya i la confrontació entre dos sectors del franquisme: un d’aperturista, que veia que el règim s’acabava i calia enfocar-ho tot cap a més obertura, i un altre que volia seguir pressionant. I per desgràcia, va guanyar aquest últim. Arias Navarro, que ha substituït Carrero Blanco en la presidència del govern, fa un discurs el febrer de 1974 sobre la pervivència de l’“espíritu del 12 de febrero” –un programa de reforma moderada– però guanyen els durs. Amb l’execució de Puig Antich al garrot vil es volia transmetre a tota la societat el missatge que el règim franquista era inflexible i que ho continuaria essent sempre que fes falta. 

−En reviure tot això impressiona la crueltat amb què se signaven sentències de mort, i les motivacions. Però també la serenitat amb què un jove com Puig Antich afrontava el destí que veu a venir en un moment donat. Ell va arribar a creure que no aplicarien la sentència. Des de l’any 1966 no hi havia hagut cap execució a l’Estat espanyol, i hi havia hagut fins i tot els indults del Procés de Burgos del 1970. Però d’altra banda, era una persona compromesa, en la lluita contra el sistema, sabia a què s’enfrontava i assumia el paper que li havia tocat... evidentment, sense cap ànim d’acabar com va acabar. Al final, la seva serenor va ser encomiable. 

−Les noves dades que s’han conegut han pogut servir perquè es revisi la sentència? Aquest ha estat l’afany de les germanes Puig Antich des de fa cinquanta anys, des del moment en què se l’executa. Elles sempre diuen que se’l feia passar com un cremaboscos, i jo sempre dic que més greu que el que va passar llavors sota la dictadura és l’actitud posterior que ha tingut la justícia de la democràcia espanyola. Per dues vegades es va portar el cas a revisió, amb proves noves de l’estil de les que aporta el llibre i que eren prou de pes com per reobrir-lo, i sempre s’havia denegat. [Aquesta entrevista es va fer abans del 17 d’octubre, quan el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, va entregar a la família del militant anarquista i antifeixista Salvador Puig Antich una declaració de Reconeixement i Reparació com a víctima del franquisme, rubricant la nul·litat de la sentència i el tribunal que el va jutjar]. 

−La commemoració dels 50 anys de l’assassinat de Puig Antich no s’acaba amb la nova edició del llibre. Aquest procés de Puig Antich pujarà als escenaris en un lloc molt significatiu. Pot fer-nos una mica d’espòiler? A la presó Model de Barcelona hi haurà la posada en escena d’una obra de teatre que beu del llibre que he escrit. Un projecte molt potent, en el qual fa mesos que estem treballant i que hem finançat a través de micromecenatge. Serà emocionant veure fet realitat un projecte que fa anys que tinc: donar la veu a Puig Antich damunt d’un escenari. La dramatúrgia serà a càrrec de Mercè Sàrrias i la direcció, de Jordi Pérez Solé. Hi intervenen les actrius Carme Sansa i Bàrbara Roig, a més de Marc Pujol en el paper d’en Salvador. I al darrere, un servidor com a impulsor i aprenent d’aquest món apassionant del teatre. És una veu ideal per continuar pressionant amb aquest clam de veritat, justícia i reparació, des del lloc mateix on ell va estar empresonat i va ser terriblement executat.