Canvi de rasant

Llibre pòstum d’Àlex Susanna, L’any més inesperat, que edita Proa just tres mesos després de la seva prematura mort, amb només 66 anys, de càncer. Es tracta d’un nou dietari, com el que la passada primavera li presentaven al Castell del Remei, La dansa dels dies es titulava, ja amb l’aspecte deteriorat pel tractament, Carme Vidal i Josep Vallverdú (a la foto amb Antonieta Vilajoliu, esposa d’aquest últim).

Però cal advertir que la malaltia no apareix en aquest compendi de vivències fins a l’antepenúltima pàgina, quan s’esdevé el terrible “canvi de rasant” biogràfic, segons pròpia expressió ben gràfica. Per desgràcia, aviat comprovarem que sense res a l’altre cantó.

Totes les vides resulta dramàtic que s’acabin, però gosaria dir que algunes encara sap més greu, sobretot si les sabem intenses, amenes, interessants, aprofitades. Tal com deduïm d’aquesta obra, i de les anteriors del mateix gènere d’idèntica autoria que les han precedit, el dia a dia d’aquest apreciat escriptor i gestor cultural que reflecteix en les successives anotacions ens parla d’una existència plena, que valia la pena ser viscuda: trobades, converses, dinars, lectures, concerts, exposicions, viatges, vacances..

Movent-se sense parar dins l’octògon Gelida-Barcelona-Queralbs-Calaceit-Menorca. Amb desplaçaments ocasionals per feina o plaer, de París a Xangai.

Un cop més, la presència ponentina entre les pàgines d’aquest volum és força nodrida. Hi adquireixen protagonisme directe o passiu Guillem Viladot, amb motiu d’una exposició dels seus poemes-objecte a la capital francesa; l’al·ludit Josep Vallverdú arran del seu centenari i l’aparició d’Atresorat silenci; l’artista targarí Josep Minguell, de qui admira les pintures al fresc i els estudis sobre muralistes del renaixement italià; l’historiador de l’art Albert Velasco i el seu llibre A la recerca de l’obra perduda; els Dotze poemes elegíacs del poeta Jordi Pàmias.

A banda, la seva pròpia participació, amb versos confegits expressament, al cinquè Tast de Vi i Poesia, al mateix Castell del Remei, on retroba col·legues de lletres com Jaume Pont o Xavier Macià.

He llegit no recordo on que encara va escriure una cinquantena de fulls mentre estava malalt.

No sé si mai seran editats. Si no és així, aquest serà el seu adeu literari, si més no en prosa.

Una pena, de debò. De manera que resultaria imperdonable perdre-se’l.