El so dels Pirineus

Abriguem-nos, aquest novembre pugem als Pirineus i ho fem per escoltar com sona la nostra serralada.

Molts cops ens hem preguntat si els llocs tenen so.

Ara, després de comprar aquest disc, pensem que sí. Si més no la natura dels Pirineus sí que en té.

Arnau Obiols va editar Mont Cau el 2022, aquest és el seu quart disc.

Nascut a la Seu d’Urgell el 1985, sent un nen i jugant amb elements naturals començava a fer percussió amb troncs, pedres i tota mena d’eines. En el seu imaginari tot era un instrument per fer música.

Avui, ja adult, segueix jugant i investigant el so d’elements naturals conjuntament amb la bateria i els timbals, instruments dels quals és un expert, creant un univers sonor que connecta amb l’entorn on ha crescut i viscut. Obiols s’ha fet un nom en l’escena jazzística d’avantguarda i d’un temps ençà en la seva particular manera de reinterpretar la música tradicional del país.

Com a valor afegit, hem vist que abraça altres disciplines d’arts en viu, havent fet una pila de col·laboracions amb el món de la dansa, l’escultura, la literatura i la poesia visual.

No és un disc fàcil d’entrar-hi a primera oïda. A nosaltres encara ens fascinen els discos que ens demanen més d’una i més de dues escoltes.

Mont Cau és com fer una gran ruta pirinenca a peu. El primer dia no estàs preparat per fer la travessa, sinó que és a mida que et vas aclimatant que hi vas trobant el ritme i el gust.

A través de la seva discogràfica llegim el perquè de batejar el disc amb Mont Cau. Escrit tot junt –Montcau– és un topònim comú a la geografia muntanyenca catalana, és per això que el títol de l’obra s’escriu separat, per reforçar la idea de mont, refugi, casa, amagatall, cau..

Endinsem-nos al so: el disc compta amb 12 cançons curtes i té una durada de quasi quaranta minuts, o sigui que podríem fer el símil a una caminada d’un tram del GR11 que creua els Pirineus, cants de composició pròpia i d’altres adaptacions de textos d’artistes com Perejaume.

La cançó que posa nom al disc és com una celebració, un mantra que es va repetint alegre i encoratjador, que enllaça amb Sona el Tambor, d’una sonoritat quasi tribal.

La cançó M’adreço a tu desprèn sentiment, estima i calma; i el tema El Cos és una explosió sonora atrevida i desvergonyida de flabiols i percussions amb cants que desprenen festa o celebració.

Cada cançó que completa el disc té una personalitat forta i distingida, igual que l’skyline de les muntanyes pirinenques: unes són més arrodonides i suaus, d’altres punyents i escarpades.

Calceu-vos unes bones botes, aquest disc no està fet per ballar-lo sinó per caminar-lo tot resseguint corriols o senders.