Búnquers per a l’aigua a la Seu Vella

No són pas estructures defensives d’una línia Maginot lleidatana o models per a la més nostrada línia de defensa franquista P que resseguia la frontera pirinenca, tot i que veritablement semblen búnquers d’un exèrcit gegantí, ja que la seva mida és molt més gran que les habituals per a aquest tipus de fortificació.

Són simplement les boques de ventilació dels dipòsits d’aigua que es van fer al tossal de la Seu Vella a la dècada dels anys cinquanta de la centúria passada. L’objectiu era garantir la pressió suficient perquè l’aigua arribés a totes les cases de la ciutat.

Els dipòsits són dues grans estructures cilíndriques i una escala d’accés que també té el seu corresponent “niu de metralladores” que sobresurt del terra. Són lleugerament atalussades amb coberta semiesfèrica i tot plegat també recorda sengles “plats voladors” tan de moda per aquella època.

Precisament l’any 1955 foren inaugurats per Francisco Franco i són una mostra de la política “modernitzadora” del règim, sense oblidar la seva total vinculació amb la milícia. Per això el disseny és formalment tan agressiu.

L’obra correspon a la generalització constructiva de la postguerra de dotar a la major part de pobles dels corresponents dipòsits d’aigua, els quals eren instal·lats en la part més alta del lloc, la qual es corresponia habitualment amb el castell que des de feia segles protegia la població. Lleida, per tant, no va ser una excepció i l’aigua provinent del canal de Pinyana es bombejava fins a la primera plataforma del tossal, on la tropa havia fet instrucció i parades militars segons el testimoni de velles fotografies.

Evidentment l’obra es va fer sense cap control arqueològic i de ben segur que l’excavació dels dos dipòsits va afectar les possibles restes conservades del vell barri de la Suda, el que fou destruït entre els segles XVII i XVIII per fer la gran fortificació anomenada Castillo Principal. Precisament els glacis o pendents terrosos que defensaven les muralles foren també retallats al fer l’obra.

Actualment encara són en funcionament i ja formen part de la complicada història del nostre emblemàtic conjunt monumental.

Però sempre cal aclarir que no són pas búnquers, tot i que ho semblin. Són ni més ni menys que dipòsits d’aigua!