Elisenda Pineda: “N’estic fins als nassos d’haver de demanar perdó per parlar català”

Elisenda Pineda i Traïd (Premià de Mar, 1978) és una cara i una veu conegudes a la ràdio i televisió catalanes. Fa més de vint anys que treballa de guionista i La catalana llengua. Contra tots els embats, editat per Ara Llibres, és el seu primer treball com a escriptora. Un repàs històric de la nostra llengua des del Llibre dels Jutges fins a l’actualitat acompanyat pels dibuixos de Kap. Amb més ironia que cinisme, Pineda ens planteja la realitat d’una llengua amenaçada i ens convida a ser conscients i conseqüents: cadascú de nosaltres som responsables, amb la manera com la utilitzem cada dia, de la seua supervivència.

Els lligams de Pineda amb Lleida venen de lluny i durant l’entrevista no s’estalvia records ni detalls. Estima aquesta terra nostra perquè la coneix i hi ha viscut. Parla com escriu i escriu com parla. I és en els petits detalls –que si no parem atenció se’ns escapen– en què Pineda demostra subtilment el seu talent. A la portada del llibre hi veiem dues noies: la Norma, la nena que el 1982 va protagonitzar la campanya per a la Normalització Lingüística del català, apareix amb una carpeta en la qual es llegeix sóc la Norma, on el verb porta un accent diacrític que avui ja no és normatiu; La Cati, que és l’adolescent actual, a la seua samarreta el soc no porta accent. I en lloc d’una carpeta, sabeu què agafa amb la mà? Exacte: un mòbil. 

−Aquest és el seu primer llibre. Què li ha impulsat a escriure’l? Un compromís amb l’editorial [riu]. Un bon dia em truca el Gerard Espelt, d’Ara Llibres, i em diu que havien pensat fer un llibre sobre la història de la llengua catalana, des de les Homilies d’Organyà –bé... ara se’n diu el Llibre dels Jutges– fins a l’actualitat. Li contesto: que bé!, feu-lo! I em diu que la idea era que l’escrivís jo. L’hi vaig agrair, però aleshores treballava més de deu hores entre tele i ràdio i no m’hi veia capaç. D’on trauria el temps? “Dona, no et demanem més de setanta pàgines.” Va insistir tant que finalment li vaig dir que sí, per pesat. I va ser tot molt curiós, perquè em va demanar una mostra de capítol per captar l’estil. Ja li havia deixat clar que jo soc guionista, no escriptora. El capítol que li vaig escriure va ser la fundació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que era un tema que em sonava una mica [riu]. Li va agradar i aleshores durant un any jo anava fent al meu ritme fins que el vaig acabar. 

−Li resultava difícil trobar temps? Molt. Els dies de cada dia són de feina forta i per a mi els cap de setmana són sagrats: em tanco dins d’una nevera. Com em diu un bon amic, tinc grans habilitats socials, però em costa molt de desplegar- les. Necessito desconnectar. Pels volts de Nadal de l’any passat el Gerard Espelt em va preguntar si em veia amb cor de sortir per Sant Jordi i amb un mes i mig el vaig acabar. Em va treure moltes hores de son i de vida i m’ha afegit diòptries, però el vaig acabar! 

−Tant la va desgastar? Un desgast a gust, però sí. He omès un detall: l’editor em va encarregar setanta pàgines i jo en vaig entregar tres-centes disset. 

−És un llibre molt rigorós des del punt de vista historiogràfic i alhora molt divertit. Els qui la tenen sentida de la ràdio segur que senten la seua veu quan el llegeixen. Les il·lustracions de Kap encara el fan més atractiu. Cert! Aquesta proposta [es refereix a incloure il·lustracions de Jaume Capdevila] surt de l’editorial. El Jaume pren alguns paràgrafs del llibre i els dibuixa. Kap és un il·lustrador fantàstic i ens vam entendre molt bé de seguida. Vam entrar en sintonia i em va captar aquesta sornegueria que tinc i aquesta befa que acostumo a fer de tot, perquè ell també la té. Crec que vam formar un bon equip. 

−El llibre comença amb la Norma. Els qui tenim una edat la recordem bé. Aquella noia amb la granota texana que incitava per primera vegada els catalans a utilitzar amb normalitat la llengua després d’anys de persecució. La va dibuixar Lluís Juste de Nin, que signava com a “Esquerrà”, i els guions de les vinyetes publicades als diaris de l’època els escrivia Avel·lí Artís-Gener “Tísner”. La presència de la Norma és un homenatge a tots dos. 

−Al seu llibre la Norma té una filla. La Cati, una adolescent que parla dient en plan i considera sa mare una mica boomer i que té uns outfits dels vuitanta que bueno, que flipes. 

−I que diu ‘perdona?’ cada dos per tres. Ha ha ha! Exacte! 

−Vostè afirma que el català està predestinat a ser l’ase dels cops. Cert, perquè no som una nació i, en conseqüència, no tenim estat. Hem d’estar reivindicant-nos constantment. Si serem o no, no ho sabem. De moment, no som. El pilar fonamental d’una nació és la seva llengua. A Catalunya trontolla sempre, perquè la identitat catalana se sosté sobre aquest pilar. I això no interessa. Miri les illes Balears, o València. S’estan carregant totes les estructures que afavorien l’ús i l’aprenentatge del català. Poca broma. 

−Sovint els catalanoparlants no el parlem, el català. Ens passem al castellà immediatament quan ens diuen “no te entiendo”. Hem de ser molt responsables amb la llengua. De com la usem, com la transmetem i com la incentivem. A Barcelona no puc parlar el català sempre. Això em molesta i em preocupa. 

−Per no parlar dels expats. Fa poc vam fer un reportatge a TV3 sobre aquesta gent. La companya periodista no va sentir una sola paraula ni en català ni en castellà: només en anglès. La tendència és a desaparèixer, a perdre la nostra identitat genuïna. A Ponent ho patiu menys, potser. 

−No és un problema endèmic perquè no som una destinació turística, si exceptuem els Pirineus. Però l’estandardització del castellà i l’anglès també es fa per les xarxes, que és allò que la gent jove consumeix més, com la Cati. D’això no se n’allibera ningú! 

−Hi ha col·lectius però, que estan fent una gran feina –també per les xarxes– per incentivar l’ús correcte del català. I tant. I és just agrair-los la feinada. És aquesta ambivalència que sempre patim. Per una banda es parla menys i pitjor el català i per l’altra tenim col·lectius i persones que ens ajuden a mantenir-lo. Per fortuna hi ha grups que fan música en català com The Tyets, Oques Grasses, Figa Flawas... o la Mushkaa, que de cop i volta ens fa una cançó en català i ens cauen les calces a totes! O continguts a les xarxes com la Juliana, la Berta; i aquí teniu el Tro de Ponent o la Marina. Són meravellosos, però qui escolta i mira aquestes persones ja tenen una consciència prèvia de la importància de la nostra llengua, de la nostra cultura. No seduïm més enllà. 

−L’útil seria traspassar aquesta frontera. Sí: eixamplar la base. Encara no ho aconseguim. Estem just aquí. O persones que eren dins la bombolla i n’han sortit perquè hem passat per un procés polític molt violent. En paguem les conseqüències. 

−També ens han fet creure que mantenir el català en una conversa és de mala educació. Fa molts segles que ens estan dient que ho som, de maleducats, només per parlar la nostra llengua. Ho hem interioritzat. N’estic fins als nassos d’haver de demanar perdó per ser catalana i parlar el català. Recordo, quan era petita –els meus pares viuen en un barri molt humil de Premià de Mar–, que tots els veïns eren immigrants: xilens, andalusos, extremenys... allà ningú parlava el català. Jo era la catalana. A l’estiu venien unes nenes de Madrid i se’n fotien de mi perquè quan parlava en castellà tenia accent (i el meu accent és molt marcat). Un dia em van preguntar com es deia “vaso” en català. Got, els vaig contestar. Van anar al bar i van demanar un got d’aigua. Aquell dia vaig pensar: un petit pas, una victòria. 

−Al llibre vostè ja avisa: el català, si tu no el parles, no el parlarà ningú. La lingüista Carme Junyent també ens ho deia. L’enyoradíssima Carme Junyent. Els qui en saben molt ja ens ho diuen: no espereu que des dels òrgans de poder ens facilitin res. O ho fem nosaltres de manera individual o cagada pastoret! 

−Els Àustries i els Borbons, molt presents en el llibre, en són un bon exemple. Oh! Jo els adoro! ¡Con ellos empezó todo! He de reconèixer que els Borbons m’encanten. 

−Sí? Sí! Són una gent amb una mala bava tremenda, tenen el feixisme totalment adherit al seu ADN, però no t’enganyen, van de cara. Recordeu la declaració de Felip VI després de l’1 d’octubre, amb un retrat de Felip V? Quina mala llet... 

−Si li sembla bé, parlem de la lleidatana terra? Endavant! 

−Ha mencionat el Tro de Ponent o la Marina Pérez, que fa contingut en lleidatà i reivindica que el parlem sense complexos. A Tik- Tok té més de 26.000 seguidors i encara hi ha qui li recrimina que parla un ‘mal català’. És que entre els catalans també tenim una mà oberta! [riu] Això també em passava, de baixar a Barcelona amb el meu dialecte del Maresme i la gent no entendre segons quines paraules o expressions. Per exemple quan veig una cosa que m’agrada dic: això és ple de maco. I no tothom entén aquesta expressió. A Lleida, a més, hi ha un tema territorial que no ajuda gens. Vull pensar que cada cop és menys habitual, però a Barcelona anar a Lleida es concep, a vegades, com anar al Far West. 

−Allò tant típic de: “què hi ha a Lleida?” Exacte. Com a molt, els Pirineus. I la gent se n’hi va (als Pirineus). Jo he tingut un lligam molt gran amb la vostra terra durant anys. En arribar, ho confesso, tenia un gran desconeixement de la ciutat i del que hi passava, no interessava. I parlo en passat perquè crec que les coses estan canviant. A Tarragona, en grau més baix, també es percebia això. Hi ha molts factors per explicar aquesta desconeixença. Segurament la distància no hi ajuda. Però quan hi vius –i parlo amb coneixement de causa– te l’has d’estimar. Quan un lleidatà t’obre la porta de casa és per sempre. Ves-te’n a qualsevol altra ciutat i digues-ho, això! Jo sempre m’hi he trobat molt a gust, aquí. I quan hi torno, com ara, sembla que faci dos dies que vaig marxar. Lleida, que no me la toquin!