El caqui: el fruit tropical que torna amb força aquesta tardor

Si fa uns dies us escrivia sobre el codony, avui us parlaré d’un altre dels fruits per excel·lència d’aquesta temporada: el caqui (en castellà palosanto). D’entrada us vull enumerar les gràcies i (també les desgràcies) d’aquesta fruita tropical tan boomer i que ara torna a recuperar una mica de fama després del canvi de paradigma que ha suposat el caqui persimon.

Deia que és una fruita una mica d’abans perquè personalment l’associo als meus avis, que els encantava.

Jo, que soc de bon menjar i que em costa fer lletjos a res, la veritat és que veure la textura extremadament sucosa i una mica bavosa quan se’ls menjava el meu avi Andrés per aquests dies de fredorades em despertava poca estima. De fet, el caqui del qual us parlo pràcticament ja no el trobem al mercat perquè l’enginyeria agroquímica va aconseguir transformar-lo en un fruit més per a tots els públics.

Amb els anys vaig descobrir el motiu del meu rebuig: la seva alta tanicitat.

El fruit originari, que durant dècades es plantava en marges de les parcel·les agrícoles i que molts pagesos destinaven al consum propi, és una varietat que té una alta presència de tanins. Aquest compost, usat en el procés d’adobar el cuir, és present en fruits de diversa índole i el seu tret característic és l’astringència o sequedat que produeix a la boca.

Quan trobem presència important d’aquests compostos és com si rasqués la llengua. Doncs bé, el caqui té molta quantitat de tanins i en condicions normals s’ha de menjar molt madur per tal que siguin residuals ja que a mesura que el fruit madura aquests van desapareixent.

El litoral valencià era on més es va apostar per aquest arbre quan va ser exportat des des del Japó, d’on és originari aquest arbre.

De fet la traducció del seu ètim japonès, kaki, és “fruita del foc diví”. Realment podríem anomenar-lo Bola del drac pel seu color lluent rogenc o grogós depenent de la varietat i de l’estat de maduresa.

Un color que el fa realment molt apetible quan el veus exposat. La zona de la Ribera del Xúcar n’és la principal productora de l’estat i del món i han aconseguit la Denominació d’Origen.

Després d’una llarga agonia avui en dia viu una revolució amb la introducció del persimon, o caqui persimon, que té totes les bondats d’un fruit ben vistós, la dolçor justa, d’astringència indetectable i de textura ferma i suau en boca que l’assimila a una pruna o a un préssec.

El persimon està substituint la varietat més cultivada –la vermella brillant– i està arribant a tot arreu per la gran versatilitat que té. Es pot menjar com una peça de fruita, però es pot introduir a la cuina del dia dia, servint-se com a acompanyament d’una bona amanida.

Es pot planxar, saltejar o cuinar per fer agredolços. Es pot fer servir per acompanyar peixos i carns i, per què no?, fer una bona pizza a l’estil hawaià per a tots aquells que no han renegat mai de la pinya.