Els noms de la família de Júpiter

El proper dia 7 de desembre tindrem el planeta Júpiter, el més gran del Sistema Solar, en oposició. Ja ho hem mencionat al llarg dels anys en aquesta secció, que aquesta configuració planetària consisteix a tenir el Sol a un cantó i el planeta en oposició a l’altre costat de la Terra.

Això implica que el podem observar durant tota la nit i a més és la configuració que permet que la Terra i Júpiter, en aquest cas, estiguin més propers.

Per tant entrem en un bon període per gaudir de l’observació del gegant gasós i potser, si tenim un telescopi en bones condicions, veure alguna de les bandes de la seva atmosfera. El que segur que veurem és algunes de les llunes de Júpiter, en concret algun dels satèl·lits galileans: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

Galileu els va descobrir al gener de 1610 però no els va posar aquest nom sinó “planetes medicians” pels seus mecenes, els Mèdici, i els va numerar I, II, III i IV.

El que és poc conegut és que un altre observador, Simon Marius, va defensar que ell els havia observat abans però no ho havia dit fins molt més tard. Així que el mèrit serà sempre per Galileu, però just Simon Marius els va batejar com Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo, amants de Zeus/Júpiter a la mitologia, i aquest va acabar essent el nom oficial entrat el segle XX.

L’any 1892, Edward Barnard va descobrir el cinquè satèl·lit i va proposar dir-li Columbia, en honor dels 400 anys de l’arribada de Colom a Amèrica, però es va acabar adoptant el nom proposat per Flammarion, que era Amaltea, la dida de Zeus/Júpiter.

El tema dels noms es va anar enredant a partir del segle XX, en què amb l’arribada de la fotografia amb telescopi les descobertes es van succeir. Ara fa just 120 anys, el 3 de desembre de 1904, Charles Perrine va descobrir el sisè (que seria Himalia) i un mes més tard el setè (Elara).

La llista va anar creixent fins que al 1974 ja en teníem tretze i cap nomenclatura oficial. Per aquest motiu la Unió Astronòmica Internacional es va reunir el 1975 i va batejar del V al XIII i va decidir que els satèl·lits tindrien noms d’amants o preferits de Zeus/Júpiter.

Decisió presa just a temps per les tres noves llunes que descobririen les Voyager el 1979, però insuficient per a les que a partir de 1999 s’anirien descobrint, així que des de 2004 poden tenir noms de fills de Zeus per poder donar cobertura a les 79 llunes que tenim actualment identificades a Júpiter.