Esperit i llengua

Tots recordem la frase tan sentida i contundent del violoncel·lista Pau Casals a les Nacions Unides el 1971, “Catalunya ha estat la nació més gran del món”. Una sentència que ens remet a un temps de llibertat i de glòria en què l’Esperit de la nació catalana es va poder expressar i fer palès a cor què vols.

Per definir què és l’Esperit català, encara que tot català sap de manera conscient o inconscient de què es tracta, hem fet una cerca i hem trobat tres autors que en parlen obertament: Francesc Pujols (1882-1962), definit per Dalí com el filòsof més important del món i autor de la cèlebre frase “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; Carles Muñoz Espinalt (1920-1993), creador de la psicoestètica, i Josep Trueta (1897-1977), metge i Doctor en ciències Honoris Causa de la universitat d’Oxford.

Podem resumir la troballa tot dient que l’Esperit català és un geni autòcton, una manera d’entendre el món expressada per mitjà d’un tarannà fort, ferm, geniüt, coratjós, valent, de paraula, feiner.

Aquest caràcter arquetípic català s’ha reflectit en la nostra llengua en un reguitzell d’expressions com ara:

-Tenir esperit: tenir coratge, valor.

-Clar i català!: dir les coses sense subterfugis.

-Tractes són tractes/Pactes són pactes: els acords, verbals o escrits, s’han de respectar i complir.

-Fer el cor fort: procurar tenir valor.

-Endavant les atxes!: indica la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats.

-Els catalans de les pedres en fem pans: treure profit fins i tot de les coses sense valor.

-Fer pinya: unir-se per aconseguir un objectiu comú i fer-se costat mútuament durant el procés.

-Peti qui peti: compromís ferm de fer una cosa malgrat les dificultats.

-Fa més qui vol que qui pot: lloança a la força de voluntat.

-Qui perd els orígens, perd identitat: cal saber qui som i d’on venim.

-Costums trenquen lleis: un fet habitual pot posar fi a lleis que legislen contràriament.

Parlar una llengua, doncs, no és solament una acció pragmàtica de comunicació diària sinó el reflex d’una manera de ser d’un poble, de la seva essència, del seu Esperit.. i, en el nostre cas concret, és viure des d’un punt de vista català.