Xavier Pla: “Des de molt jove, Pla té clar que vol ser un gran escriptor, el millor de la literatura catalana”

La vida de Josep Pla és tan inabastable com la seva obra. Qui més coneix l’escriptor empordanès, al cap d’anys d’estudiar-lo, és Xavier Pla (Girona, 1966), professor de la Universitat de Girona i director de la càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme. La monumental biografia ‘Un cor furtiu’ (Ed. Destino) se submergeix en la vida del prosista més gran de la literatura catalana moderna. I en una personalitat complexa que es resisteix a les etiquetes.

Xavier Pla acaba de guanyar el premi Zenda d’assaig per 'Un cor furtiu', segurament la biografia més completa escrita fins ara de l’escriptor empordanès Josep Pla, un dels grans del periodisme i la literatura catalenes. 

−1.400 pàgines. Poca broma. Tot el que fa referència a Josep Pla és una mica excessiu. La biografia també havia de ser-ho. 

−Què té Josep Pla que encara ens atregui tant quan ja han passat 43 anys de la seua mort? Els catalans ens hi veiem reflectits d’alguna manera? És un bon punt de partida. Fa gairebé un segle que va començar a omplir la premsa i el món literari català. Per tant, s’han succeït les generacions de lectors i continua interessant molt: la vida, la literatura, el periodisme, la ideologia... Potser una manera de respondre la pregunta era fer aquest exercici d’aproximació amb molt de detall a tota la trajectòria vital i veure com va confluint amb la història del segle XX. 

−Sé que no li agrada que es digui que és la biografia definitiva de Josep Pla. Als que ens agrada llegir-lo, i que a través d’ell hem llegit Montaigne, sabem que tot en la vida és força relatiu. I que com deia ell de manera ben divertida, tot el que puja baixa. Per tant, el que sembla ara definitiu potser d’aquí a 10 anys haurem vist que no era més que provisional. Diguem que és la biografia més completa que jo he sabut o he pogut fer. Una biografia panoràmica i personal, perquè és sobretot la vida d’una persona. El que passa és que ell és un dels nostres grans escriptors. 

−En el cas de Pla, potser molt més que en altres, vida i literatura es confonen? Un dels problemes d’escriure una biografia de Pla és que ell és un autor que es dedica a explicar la seva vida. Per tant, jo no podia repetir el que ell ja havia dit i tots els lectors saben. I tampoc em volia dedicar a corregir-lo, si aquí i allà diu una inexactitud o una mentida. Es tractava d’intentar fer el relat de la seva trajectòria vital 

−I com és que d’algú que parla d’ell mateix, que no escriu ficció, en desconeixíem encara tants aspectes? En deixava en la penombra o és que era tan contradictori com qualsevol de nosaltres? Tots som contradictoris, sí. I potser els escriptors, o els artistes en general, encara ho són més. Jo no el vaig conèixer personalment, però sí molts dels seus amics. I em deien que havia de fer-ne una biografia “perquè d’en Pla encara no se sap tot”. I què vol dir, que no se sap tot? Per respondre-ho he intentat explicar- ho tot. Si més no, demostrar que en la figura de Pla –tan coneguda, tan visible, tan transparent– hi havia encara moltes capes que faltaven per treure a la superfície. 

−Qui tingui una certa edat recordarà aquell vellet de la boina i la cigarreta, en aquell mas de l’Empordà... una imatge amb un punt de tòpic que ell conreava. Però Pla va ser, per exemple, un grandíssim viatger. Potser la primera reflexió que faria és que Pla, des de la seva primera adolescència, és algú que té l’ambició de ser escriptor. Un gran escriptor. I vol ser el millor de la literatura catalana. Té una vocació gairebé excloent, és a dir, que tota la seva vida girarà entorn del fet de ser escriptor. I d’alguna manera, sap que haurà d’intentar de racionalitzar aquesta enorme ambició creant un personatge que fa de la humilitat una carta de presentació: un home que gairebé no s’ha mogut de casa, molt arrelat... arribarà a dir que és un pagès. I a mesura que coneixes la seva vida saps, per exemple, que la seva curiositat insaciable es vehicula a través dels viatges. Vol conèixer tothom, vol saber-ho tot –des de la petita xafarderia del seu poble a les grans notícies de la política internacional– i vol estar a totes les grans ciutats. És algú amb una gran capacitat de treball, amb una enorme intuïció i lucidesa a l’hora d’entrevistar personatges... i amb la capacitat de convertir aquests interessos en articles. En tenim comptabilitzats 7.500 en aquest moment, a més dels 120 llibres que va publicar i que després es van resumir en els 45 volums de l’Obra Completa. 

−Aquells enquadernats en vermell que em penso que molts catalans encara tenen a les prestatgeries de casa. Sí, aquells. I això que esmenta del color vermell, ell en diu de sang de bou. I en Pla mateix el tria, perquè li sembla que les biblioteques són avorrides, amb cobertes grises o negres, i vol que destaquin. Aquest detall pot semblar una mica anecdòtic però si reflexiones bé t’adones que Pla era un home que tenia una concepció molt moderna de la literatura. No només el preocupava escriure bé i tenir un estil propi –que el tenia–, sinó també els contractes, les liquidacions, els drets d’autor, les cobertes, la fotografia que s’havia de posar a la coberta, les seves pròpies fotografies –que triava ell– i havien d’anar a les solapes de les edicions de Selecta... Sabia que el llibre formava part d’un sistema comercial, i això en la literatura catalana dels anys 20 i 30 era d’una precocitat total. −

−Parlem de qüestions controvertides. Per extracció social, Pla era de la burgesia catalanista –la de la Lliga d’en Cambó, per entendre’ns– i acaba essent partidari de Franco. Acabar, acaba essent antifranquista. Aquestes qüestions són delicades, perquè ell no en parla mai. Però jo diria, agradi o no agradi, que en Pla és algú disposat a vendre l’ànima al diable per poder ser escriptor. D’acord, això té una dimensió una mica fàustica, però si no ho entenem tampoc entendrem algunes de les decisions que va prenent a mesura que s’enfronta a la vida política. Per aconseguir el que vol està disposat a pactar amb franquistes i antifranquistes, i si cal en el mateix moment. Evidentment, pactar amb el diable significa pagar un preu alt, i el paga per les seves actuacions als anys 30 i a la primera postguerra. Estem davant d’un escriptor de raça, una bèstia literària. Fins i tot pot prendre decisions que podríem qualificar d’amorals, i hem de tenir-ho present. Després hi ha el que vostè diu: sempre es presentarà com un petit propietari rural i en realitat era de les famílies més riques del Palafrugell de principis del segle XX. Venia del catalanisme, del catalanisme conservador. El seu pare era president de la secció de la Lliga a Palafrugell. En Pla va ser diputat per una Lliga de Palafrugell vinculada a la d’en Cambó, i n’escriurà una biografia. 

−Com en tants altres d’aquest àmbit, el conflicte vindrà l’any 1936. Es troben en una cruïlla. En el seu cas, amb l’afegitó de ser un periodista que s’ha significat pel seu antirepublicanisme, i que ho ha dit sense pèls a la llengua. I també és un home que ha patit en la pròpia pell alguns conflictes com el rabassaire, en què els anarquistes de Palafrugell li havien arribat a dir que col·lectivitzarien el mas Pla i al seu pare li donarien només un petit sou. Ell té una vinculació amb la terra i això el posa frenètic. Rep amenaces de mort, veu que maten alguns periodistes amics seus com en Josep Maria Planes de Manresa. En certa manera es veu obligat a prendre una decisió, que és la d’escapar-se de Catalunya. Això li crearà una ferida íntima, un esqueixament personal que durarà tota la seva vida: com deia vostè, acabarà donant suport als franquistes. Però acabada la Guerra Civil, s’adonarà que ha donat suport a un bàndol que li impedia ser allò que ell sempre havia volgut ser: el gran escriptor català. 

−I en català! Sí, en català. Sociològicament, ideològicament, ell és un vencedor de la guerra. Però com a escriptor veu de seguida que l’ha perduda, que no forma part del bàndol vencedor. La contradicció de ser alhora un vencedor i un vençut l’anirà paint lentament. Els anys 40 són per a ell uns anys que no en diria de purgatori ben bé, però sí d’una mena d’autocrítica, de reflexió sobre el que ell pensava que passaria i no acaba passant. I recordem que a finals dels anys 40, de seguida que pot, en Pla torna a publicar en català... i només en català. 

−Ens quedaríem amb un altre tòpic si penséssim només en el Pla que va col·laborar amb el franquisme? Aquesta obra que ara esmentava dels anys 40 endavant, l’escriu amb la consciència d’estar fent un servei a la llengua i al país? Crec que la resposta només pot ser que sí. La catalanitat de Pla és indestructible, fins i tot amb el que succeeix durant la guerra. I passada per aquest terratrèmol, la seva catalanitat es converteix en una aposta per ser el que dèiem: el millor escriptor en llengua catalana. I farà tots els esforços personals, periodístics i literaris per aconseguir-ho. En una carta al seu amic Eugeni Xammar, que publico al llibre, li diu: “Els seixanta volums que acabaré publicant són una resposta a l’intent frustrat del general Franco de destruir la llengua catalana.” Crec que és una frase que ens mostra prou clar el distanciament o la postura crítica amb el règim que es va afermant. Cap als anys ciquanta Pla ha tornat a ser allà on era abans de la guerra: un escriptor popular, amb milers de lectors (i lectores!) i que pensa en les noves generacions de lectors de literatura catalana. 

−En què es nota això? Per exemple, en el fet que comença el projecte dels Homenots, els retrats o biografies de grans personatges de la Catalunya d’abans de la guerra. Al pròleg hi afirma: “Tot això ho escric per a la gent jove.” Perquè no saben com era “aquest país abans de la gran catàstrofe”, com en diu ell.