Teresa Ibars: “Vivim com si mai no haguéssim de morir, però això ens allunya de la vida”

Teresa Ibars (Aitona, 1962) és una historiadora lleidatana que treballa d’arxivera a la Diputació de Lleida. Ha escrit diferents llibres, com La delinqüència a la Lleida del Barroc i les biografies de Màrius Pons Sumalla.

Un cooperativista comunista i controvertit i de Francesc Porta, el mirall trencat de la burgesia lleidatana, juntament amb la doctora Antonieta Jarne. Ha publicat diferents narracions breus en publicacions col·lectives i reculls de relats.

L’any 2019 va publicar el seu primer llibre de narrativa, Atles de l’oblit, a Pagès Editors. Ara, amb el seu nou llibre, La mort de l’altre, publicat a Comanegra, ens proposa un viatge profund i commovedor: una reflexió sobre la mort i la vida, escrita des de la seva pròpia experiència i inspirada per les grans veus filosòfiques i literàries que l’han acompanyada al llarg dels anys.

Amb una prosa despullada i sincera, Ibars ens convida a afrontar l’única certesa que tenim com a éssers humans: la nostra finitud. Però aquest no és un llibre trist, sinó una obra que convida a viure amb més plenitud.

Conèixer Teresa Ibars és adonar-se d’un fet aparentment paradoxal alhora que captivador: és una dona que parla de la mort, de la pèrdua i de temes difícils amb una lucidesa aclaparadora, però ho fa des d’una perspectiva plena de vitalitat. Tot i la duresa dels temes que tracta, no cau mai en el morbo ni en el dramatisme lacrimogen. A les seves pàgines hi ha dolor, però també hi ha llum, i una honestedat que desarma qualsevol lector. Amb ella conversem, arran del seu nou llibre, sobre com viure i com recordar, però, sobretot, sobre com deixar una empremta al món que vagi més enllà del temps que ens ha estat concedit. 

−“No sabem on ens espera la mort; esperem-la arreu. La meditació prèvia de la mort és meditació prèvia de la llibertat. Qui ha après a morir, ha desaprès a servir.” Aquesta cita de Montaigne encapçala un dels capítols del seu llibre. Què la va portar a posar aquesta reflexió tan poderosa al cor de la seva obra? És una cita que em ressona molt profundament, perquè la mort és una realitat que, encara que ens espanta, ens connecta amb el sentit més profund de la vida. Montaigne ens diu que si aprenem a acceptar la mort, podem viure amb més llibertat. Aquesta idea m’ha acompanyat en molts moments i, en particular, en el procés de pèrdua del meu company. El llibre neix, en part, d’aquesta reflexió: com vivim la mort? Com ens afecta? I com podem fer d’aquest pensament un acte de llibertat? Vaig voler combinar aquestes idees amb les meves pròpies vivències i amb tota la literatura que m’ha marcat, des de Montaigne fins a Sèneca o Tolstoi. Aquest pensament filosòfic és molt útil perquè ens interpel·la a reflexionar: quina relació tenim amb la mort? La ignorem, la temem o l’acceptem com una part natural de l’existència? 

−A quina conclusió ha arribat? En el meu cas, reflexionar-hi m’ha permès viure d’una altra manera. Crec que acceptar la nostra finitud ens allibera de moltes pors i ens convida a valorar la vida d’una manera més plena. Aquesta reflexió va ser especialment necessària per a mi en el moment de pèrdua, perquè necessitava donar sentit a tot allò que estava vivint. Vaig veure en aquesta cita un punt de partida potent per estructurar el llibre, perquè també volia compartir amb els lectors que pensar en la mort no és sinònim de tristesa o desesperació, sinó que pot ser una eina per viure amb més consciència. 

−El llibre no deixa de ser un viatge molt personal, i sembla que vostè s’hi exposa de manera molt honesta. Ho fa per connectar millor amb el lector? Sí, crec que com més sincer ets, més possibilitats tens de connectar amb el lector. Jo no podia escriure aquest llibre sense fer-ho així, perquè parla de la pèrdua, una experiència que ens iguala a tots com a éssers humans. Volia mostrar els meus sentiments tal com són, sense embuts, perquè penso que davant la mort tots experimentem emocions similars, encara que les vivim de maneres diferents. Sé que molta gent que el llegeixi trobarà paral ·lelismes amb les seves pròpies històries. 

−El llibre reflexiona en el fet que actualment vivim d’esquena a la mort. I tant. Abans, la mort formava part de la vida quotidiana. Quan era petita, recordo que la mort d’un padrí o d’una padrina es vivia a casa: es feia la vetlla al menjador, i tothom participava d’aquell ritual. Jo mateixa vaig dormir al llit de la meva padrina després que morís el padrí, ocupant el seu lloc. Era una manera de tancar el cercle de la vida. Ara, en canvi, la mort s’ha convertit en una cosa que deleguem a empreses: tot és molt asèptic, molt distant. La mort s’ha convertit en un negoci, i això ens desconnecta del fet més íntim i natural de la vida. Crec que vivim amb la il·lusió que sempre serem joves, que res ens passarà, i això ens allunya de la realitat. I ens deshumanitza. 

−El llibre inclou també la història de Dawda, un jove que va conèixer a l’hospital. La història d’aquest noi gambià donaria per un altre llibre. Totalment d’acord. Dawda només tenia dinou anys quan va morir a l’Arnau de Vilanova, lluny de casa seva. La seva història em va colpir profundament perquè simbolitza una de les grans injustícies del nostre món: el drama de la immigració. La seva història em va fer reflexionar sobre com vivim d’esquena a aquestes vides que es perden cada dia, al Mediterrani, als hospitals, en la invisibilitat. 

−Incorporar la veu de Dawda en primera persona és un recurs que sorprèn molt. Per què aquesta decisió? Crec que era la millor manera de fer entendre la seva història. Escriure des de la seva perspectiva, encara que fos una recreació literària, em va permetre mostrar la seva humanitat i la seva lluita. Vaig imaginar com es devia sentir en un hospital tan blanc, amb gent que no coneixia i amb una cultura que li era completament aliena. Va ser un petit homenatge per donar-li un lloc i una veu. 

−Al llarg del llibre aborda altres formes de pèrdua, com els avortaments que va patir quan era jove. Cal trencar tabús. Quan em va passar, no es parlava d’aquests temes amb naturalitat. Vaig viure una experiència de violència obstètrica quan ni tan sols es definia així. Ara sé què és i com afecta. Vaig decidir parlar-ne perquè són dols que mereixen reconeixement, projectes de vida que es trenquen i que deixen marca. Avui, per sort, hi ha més suport psicològic, però encara queda molt camí per recórrer. 

−El tabú del suïcidi també hi apareix. Crec que és essencial que la societat en parli obertament. És un tema vinculat a la salut mental, que ens afecta a molts, i que sovint es viu amb massa silenci. 

−Una de les reflexions més potents del llibre és què queda de nosaltres quan morim. L’única cosa que queda és la nostra capacitat d’encomanar noves dinàmiques en altres vides. No és que ens faci immortals, però deixem una empremta en els altres. Mentre algú ens recordi, aquesta empremta continua, com una roda que es manté en moviment gràcies a les connexions humanes. Vaig pensar-hi especialment arran de la mort del meu cunyat, Paco Fernández Buey, un filòsof amb una trajectòria molt potent i molts llibres escrits. Ell va deixar una obra que perdura i transmet part de la seva essència. −

−Però no tothom deixa una obra tangible... Aquí penso en la meva padrina, que no va deixar una obra escrita, però va llegar una cosa igualment important: va deixar part d’ella en mi, i jo sóc part d’ella, igual que els meus fills són part de mi i d’ella. Sempre queda alguna cosa, perquè la vida porta vida, i aquesta continuïtat és el que compta. 

−El poeta Joan Margarit deia que la vida és com un mural en el qual tothom posa una pinzellada i després se’n va, i el mural continua. Exacte. És una altra manera –preciosa– d’expressar-ho. 

−Finalment, creu que hauríem de reflexionar més sobre la mort? Sens dubte. La mort és l’única certesa que tenim, però la vivim com si fos una cosa llunyana i aliena. Crec que no només cal repensar com afrontem la mort, sinó pensar- hi des del principi. No podem decidir com naixem, però sí que podem influir en com morim. Per això és important parlar-ne, plantejar- nos què volem i com ho volem. Aquesta reflexió va ser una de les arrels del llibre: preguntar-me com estic tractant aquesta qüestió i convidar els lectors a fer-ho, també. Serem més lliures, tots plegats [somriu].