Francesc Abella: “Som addictes potencials: busquem el benestar i eliminem el malestar”

Francesc Abella Pons és psicòleg clínic i doctor en Psicologia, reconegut per la seva trajectòria en l’àmbit de les addiccions, especialment en el tractament del tabaquisme. Ha exercit com a coordinador de la Unitat de Tabaquisme de l’Hospital Universitari de Santa Maria de Lleida i ha estat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida. Al llarg de la seva carrera, Abella ha publicat diversos llibres centrats en la salut mental i les addiccions. En la seva nova obra, Jugar amb foc (Pagès Editors), l’autor ofereix una reflexió exhaustiva sobre les drogues i les seves conseqüències, abordant temes com el patiment, el dolor, l’agressivitat, l’autodestrucció, el plaer, els sentiments, la bogeria, les emocions, la pèrdua de consciència i la catarsi.

Durant la sessió de fotos als Jardins George Orwell i a l’interior de l’Hospital de Santa Maria, Abella va ser saludat per un constant anar i venir de persones que, amb un somriure i paraules cordials, demostraven l’afecte que desperta. Després de més de quaranta anys de dedicació professional i ara ja jubilat, Abella continua sent una institució viva, un referent que ha deixat una empremta inesborrable a l’Hospital i a la comunitat que l’ha envoltat.

Aquest tarannà proper i mirada profundament humanista són presents també a Jugar amb foc en què, sense prejudicis i amb reflexió sincera, l’autor explora com les decisions individuals poden obrir el camí cap a les addiccions.

Quina ha estat la raó principal que l’ha portat a escriure aquest llibre?

N’hi ha dues, de raons. Una és que fa molts anys que treballo en aquest àmbit.

Són quaranta anys en què he tingut la sort de veure l’evolució d’aquest fenomen, començant als anys vuitanta amb pacients amb problemes d’heroïna, l’època més dura, el terrible moment de la SIDA. Era inquietant intentar esbrinar què portava algú a clavar-se un ferro per sentir-se millor, buscant un plaer aparent que es transformava en dolor.

Aquesta pregunta em va portar a investigar i a formular la hipòtesi de l’automedicació: molts consumidors buscaven alleujar un malestar emocional o mental.

I la segona?

Que he pogut compartir una reflexió més madura ara ja jubilat. El llibre és una manera de retornar el que he après durant tots aquests anys, de posar sobre la taula les meves conclusions i experiències, perquè crec que encara queda molt per dir sobre aquest tema.

El llibre també és una anàlisi històrica de les drogues, des de la prehistòria fins als nostres dies. Això també era part del teu objectiu?

Clar, les drogues apareixen amb la humanitat. Les persones som addictes potencials, buscadors del benestar i eliminadors del malestar.

Per exemple, s’han trobat restes d’opi en jaciments prehistòrics. Els humans i fins i tot els animals han utilitzat substàncies per automedicar-se o explorar altres dimensions.

Som addictes potencials per naturalesa?

Sí, les drogues formen part de la història de la humanitat des del seu origen. Som buscadors del benestar i eliminadors del malestar, això és inherent a la nostra condició.

Per exemple, en excavacions arqueològiques s’han trobat restes de llavors d’opi que podrien haver estat usades per múltiples finalitats: com a part de la dieta, per obtenir oli no tòxic o, potser, amb finalitats al·lucinògenes. El fet d’intentar alleugerir el malestar és un mecanisme propi de la supervivència, tant en l’espècie humana com en els animals.

De fet, s’ha observat elefants menjant fruita fermentada per alterar el seu estat o insectes buscant plantes amb substàncies al·lucinògenes. És a dir, el consum de substàncies és una conducta molt antiga i molt instintiva.

Aleshores, el consum de drogues ha influït també en l’evolució cultural i creativa?

Sí, absolutament. Moltes creacions espirituals, religioses i artístiques han estat fruit de l’ús de substàncies que alteraven la percepció. Hi ha teories que apunten que pintures rupestres i altres manifestacions artístiques primitives podrien haver estat creades sota l’efecte de substàncies al·lucinògenes.

I més recentment, escriptors, pintors i artistes han utilitzat substàncies per expandir els límits de la seva creativitat. És fascinant veure com substàncies com l’LSD, en el seu moment, van ser usades tant per experiments artístics com per la psicoteràpia.

Recordo la història d’Albert Hofmann, qui va descobrir els efectes de l’LSD mentre treballava a Sandoz i va fer un famós viatge en bicicleta sota els seus efectes, que ara es commemora, cada 19 d’abril, com el Dia Internacional de la Bicicleta. Aquest vincle entre drogues, ciència i creativitat sempre ha estat present en la història de la humanitat.

La relació entre personalitat i consum de substàncies és un tema central al llibre. Quin paper hi juga el factor psicològic?

Un paper crucial. Molts comencen per curiositat o pressió social, però en altres casos hi ha un malestar previ, com un trastorn esquizoide o depressiu.

Les drogues actuen com un recurs per alleujar aquest malestar. Per tant, la causa i l’addicció són complexes i personals, cosa que complica els tractaments.

Deu existir un component cultural i social..

I tant! Vivim en una societat que fomenta el consum ràpid i les solucions instantànies.

Això afecta la manera com afrontem el malestar i les decisions que prenem respecte al consum de substàncies.

Menciona el paper de les famílies i del sistema sanitari en el tractament de les drogodependències. Quines estratègies poden implementar-se perquè aquests actors siguin més efectius?

Les famílies, l’entorn social, necessiten eines per detectar i abordar el consum de manera primerenca.

Això inclou educació emocional, formació en habilitats de comunicació i la capacitat d’identificar senyals d’alerta. En l’àmbit sanitari, és imprescindible augmentar la presència de psicòlegs al sistema públic i oferir espais de teràpia grupal o individual que no estiguin tan medicalitzats.

També cal millorar la formació acadèmica. No és acceptable que problemes com el consum de tabac, que causa milers de morts anuals, no tinguin cap assignatura dedicada a moltes facultats de salut.

Al llibre parla d’una “pandèmia silent”.

Em refereixo a drogues legals com el tabac, l’alcohol i els psicofàrmacs, que provoquen molts més problemes que les drogues il·legals, però que sovint són ignorades.

Això és el que anomeno el “síndrome de Haddock”, pel capità Haddock de Tintín, un alcohòlic que mai és qüestionat mentre Tintín persegueix traficants de drogues il·legals. El consum excessiu d’aquestes substàncies genera una dependència social i econòmica.

Això hauria de ser una prioritat en les polítiques públiques, però sovint es deixa de banda.

Creu que hi ha lliçons específiques del passat que podríem aplicar en l’abordatge modern de les addiccions?

Absolutament. Les cultures antigues sovint utilitzaven les drogues amb finalitats ritualitzades, medicinals o espirituals, i no tant com una fugida descontrolada del malestar.

Aquesta visió més integrada podria inspirar-nos a trobar formes més equilibrades de conviure amb substàncies que formen part de la nostra societat.

Les pel·lícules i sèries ambientades en l’actualitat tendeixen a no mostrar cap protagonista fumant tabac. En canvi, tothom beu alcohol (inclús la gent molt jove). Com explica aquesta diferència?

Aquest tema és molt complex. Tot i que la llei ho prohibeix de manera explícita, es continua promocionant de manera encoberta.

Sembla que és en mans dels mateixos actors aparèixer o no fumant o bevent. Hi ha casos molt coneguts i significatius, com el de Sylvester Stallone de qui es coneix una carta queixant-se a una multinacional de tabac, perquè no cobrava el que li havien dit, tot i els seus esforços en aparèixer fumant en una sèrie de pel·lícules.

O el cas més proper de Nissaga de Poder, una sèrie de TV3 que tenia lloc al Penedès i era finançada pel gremi del Cava de la zona, on tothom i sovint sortia bevent. O Falcon Crest, sèrie televisiva finançada pel gremi del Whisky de Texas, on l’única alcohòlica que sortia era la Sue Ellen..

perquè bevia vi! Sempre que hi ha interessos econòmics –sempre!–, els interessos en salut passen a un segon pla.

Parla de Berger, que treballant per als laboratoris Wallace va descobrir el Miltown (el primer tranquil·litzant i antidepressiu de la història). Es pot dir que comença l’era de la psicofarmacologia aleshores?

La dècada dels anys cinquanta va representar un gran avenç en la psiquiatria moderna.

En pocs anys van aparèixer diferents medicaments i tècniques que van permetre, entre altres coses, “desinstitucionalitzar” malalts mentals, és a dir, obrir els “manicomis”. Els primers fàrmacs a aparèixer van ser els antipsicòtics.

Els tranquil·litzants i antidepressius es van associar, d’entrada, a una població més “selecta” com eren els artistes i gent adinerada. Potser els pobres per no tenir, no tenien ni capacitat de sentir-se deprimits, la vida per a ells ja era prou complicada! Tot i això, es relaciona el Congrés Mundial de Psiquiatria de París (1950) com el punt de sortida de la psicofarmacologia, on es van presentar els primers descobriments.

Tornant a les addiccions.. com podem millorar la prevenció?

Cal educar en habilitats com l’autocontrol i la presa de decisions. El psicòleg Walter Mischel pels volts de 1970 va fer un conegut experiment amb nens d’uns quatre anys sobre “gratificació diferida”, que és un clàssic en els estudis sobre intel·ligència emocional.

Va demostrar que els nens amb millor autocontrol tenien millors resultats acadèmics i menys probabilitats de consumir drogues. Aquestes capacitats es poden ensenyar amb tècniques com el mindfulness, però ara mateix no estem fent aquesta tasca.

Com t’he comentat, vivim en una societat impulsiva, i cal educar per fer un ús moderat de tot.

El seu llibre no només fa un viatge històric, sinó també una anàlisi de la condició humana.

Sí, és una reflexió sobre com les drogues han modelat la societat i sobre el paper dels interessos econòmics i socials. També és una invitació a pensar en com podem afrontar aquests problemes amb més consciència i compassió.

Espero que serveixi per obrir debats i generar canvis positius en la manera com entenem i gestionem les drogues.