El Solsonès, cruïlla de cruïlles
Una cruïlla és on dos o més camins s’encreuen o conflueixen; per això també se’n diu encreuament o confluència. Si es tracta d’un camí que es divideix en dos, parlem de bifurcació. Però si, des de la perspectiva oposada, ens referim a ... - RUBÉN ESCOBAR
El Solsonès és una comarca amb un sostre ben marcat: una cadena muntanyosa que s’estén des de la serra d’Odèn fins a la serra de Busa, passant per l’imponent massís del Port del Comte i la serra del Verd. Les parets i els baixos de la comarca, però, s’obren a les contrades veïnes i converteixen el territori solsoní en una cruïlla de cruïlles entre la Catalunya Central i les terres de Ponent.
És una cruïlla geogràfica entre dues grans conques hidrogràfiques: mentre les aigües de la Ribera Salada s’encaminen cap a l’oest fins a trobar el Segre a Bassella, des d’on es baixa a la plana de Lleida o es puja a l’Urgellet, les del Cardener baixen de la Vall de Lord i giren cap al sud-est camí del Llobregat.
I el sud del Solsonès s’abraça amb l’altiplà de la Segarra, també a cavall de les comarques occidentals i les centrals del Principat.
És també una cruïlla administrativa entre entitats forjades a la conca del Segre i d’altres d’àmbit més central. Així, en la creació dels comtats catalans als segles VIII i IX, Solsona s’integra en el comtat d’Urgell, que s’expandeix cap a Balaguer.
Al segle XIII, però, la unió dels senyors de Solsona amb els vescomtes de Cardona l’empeny cap al centre principatí. Més endavant, amb l’antiga divisió territorial per vegueries i la dels corregiments borbònics, el Solsonès pertanyerà a l’òrbita de Cervera.
Inclosa en el departament del Segre, en època napoleònica, i a la província de Lleida, amb la Constitució de Cadis, Solsona consolida el seu lligam amb les terres de Ponent. Amb la Generalitat republicana, però, la comarca del Solsonès s’inclou a la regió VII, l’actual vegueria de la Catalunya Central, en una nova basculació cap a la conca del Llobregat.
La convivència entre les províncies i les vegueries obliga, doncs, els solsonins, a tenir un peu a cada banda.
És, finalment, una cruïlla d’accents entre el català nord-occidental (lleidatà) i el català central. Travessat de nord a sud per la franja del català de transició, el Solsonès acull parlars en què conviuen vocals neutres amb es àtones, os i us neutralitzades o no, diftongs ponentins, lèxic d’aquí i d’allà.
I, a l’aiguabarreig de formes lleidatanes, del català de transició i del central, s’hi afegeixen algun reducte del parlar xipella al nord de la comarca.
Solsona és, doncs, una cruïlla de cruïlles que gira a est i oest com fan els seus gegants quan ballen.
