Malalties en els textos religiosos

Culturalment som fills del monoteisme, el pensament grec clàssic i el dret romà. Però si hi ha un llibre que ha modelat la cosmovisió occidental és sens dubte la Bíblia.

Aquest i altres textos reflecteixen la manera com les societats antigues entenien les malalties humanes en relació amb les seves creences culturals i religioses. Començant pel Gènesi, en el qual la desobediència d’Adam i Eva s’interpreta com l’origen de la imperfecció humana, aquest vincle entre pecat i malaltia apareix en múltiples passatges, en els quals sovint les afeccions es consideren manifestacions físiques del distanciament de Déu.

En l’Antic Testament, les malalties es descriuen com a conseqüències directes d’actes pecaminosos. Un exemple clar es troba en el Deuteronomi.

S’hi detalla que les malalties són càstigs divins per a aquells que s’aparten dels manaments. Hi trobem la lepra, que en els textos bíblics no correspon necessàriament a la lepra moderna o malaltia de Hansen, sinó a diverses afeccions cutànies greus.

La lepra es considerava altament contaminant i portava sovint a l’aïllament social, com es llegeix als capítols 13 i 14 del Levític. Un altre cas són les convulsions descrites al Nou Testament (Marc 9:14 o una de molt similar a Mateu 17:15), que podrien correspondre a l’epilèpsia, una afecció sovint interpretada com a possessió demoníaca en les cultures antigues, tot i que els metges hipocràtics ja havien començat a descriure-la com una alteració del cervell.

Encara en podríem trobar molts altres: les febres, esmentades com a càstig diví al Deuteronomi 28:22 o la “curació de la sogra de Pere” citada a tres evangelis (Mateu 8:14-17, Marc 1:29-34 i Lluc 4:38-41), que podrien correspondre a infeccions comunes de l’època, com ara la malària o el tifus, molt freqüents en zones pantanoses i amb aigües contaminades.

Per la seva banda, les afeccions visuals com la ceguesa també són recurrents en els textos bíblics i estan associades tant al pecat com a oportunitats de curació. Un exemple pot ser el cas de Bartimeu, que va ser guarit per Jesús (Marc 10:46-52).

I, en últim lloc, no ens hem d’oblidar de les malalties mentals, però aquestes ja mereixerien per si soles un futur article en aquesta secció. De manera inconscient, encara avui dia continuem perpetuant aquest esquema cultural, veient les malalties com un càstig i, per tant, com una culpa.