Alpinisme gòtic

Sylvain Tesson, el contumaç aventurer i escriptor de quaderns de viatge i novel·les a qui em referia aquí la setmana passada, dedica un capítol sencer, titulat Sobre vaixells de pedra, del seu llibre Petit tractat sobre la immensitat del món, traduït al català per Símbol Editors, al que anomena “alpinisme gòtic”, practicat per ell mateix durant molts anys, fins al punt de rebre en el seu cercle d’acrobàtics escaladors de grans edificis religiosos el renom de “príncep dels gats”.

Coneguda com a estegofília o “amor per les teulades”, representava per aquella colla de joves intrèpids –i incívics, ja que requeria vulnerar tota classe de normatives– una evasió respecte de les rutines urbanes.

A falta de pics muntanyosos en plena urbs, s’enfilaven als monuments, de nit, en silenci i vestits de negre. De primer pels encontorns de París, on vivien, sobretot perquè la regió metropolitana és plana com una mà i no hi ha cims per posar-se a prova.

Notre-Dame com a objectiu inicial. Més tard, ampliant el radi d’acció, les catedrals de Chartres, Reims, Amiens, Senlis, Meaux, Saint-Quintin, Dijon, Estrasburg, Anvers, fins i tot el Mont-Saint-Michel.

A Sées van cometre l’error de passar la nit en una torre, just a sobre les campanes que tocaven cada quart d’hora, amb l’insomni consegüent. A Rouen van arribar al capdamunt de l’agulla coincidint amb una tempesta.

Abraçats a algun pinacle, quan bufava vent fort els feia la impressió que tota l’estructura de davall oscil·lava i que l’horitzó es movia.

Afirma l’autor que no hi havia cap reivindicació intel·lectual, artística o política, en aquelles nocturnes escalades furtives.

Ho feien només “perquè era bonic i més útil per a les nostres ànimes” que no pas estar dormint al llit. I per gaudir del panorama, tan bon punt clarejava.

Vistes des de dalt, aquelles enormes baluernes “semblaven l’esquelet d’un coleòpter monstruós que hagués caigut en la teranyina de la ciutat”. També hi descobrien un doble bestiari.

El petri, com si fos víctima d’un encanteri, format per gàrgoles, tarasques, grifons i altres criatures esculpides, entre tràgiques i quimèriques, sovint d’aspecte grotesc o demoníac. I l’animal, cas de les òlibes, xoriguers, lirons, ratpenats, aranyes i, sobretot, coloms, aquests darrers uns vàndals que “enverinen les catedrals” amb les seves abundants deposicions, d’una acidesa que ataca les pedres.