Cecilia Payne, 100 anys d’una tesi

En el nostre viatge per la història de les grans astrònomes fem una parada avui per recordar que fa just 100 anys de la defensa i publicació d’una tesi doctoral crucial per a la física estel·lar però també pel reconeixement de les dones com a científiques de referència. Ens referim als treballs de Cecilia Payne-Gapoixkin.

Nascuda l’any 1900 a Anglaterra, va destacar de seguida pels seus interessos en ciència guanyant beques de la Universitat de Cambridge per tal de seguir estudis superiors.

Un moment cabdal va ser l’any 1919 en què va escoltar Arthur Eddington en una conferència explicant el projecte de confirmar la teoria de la relativitat mitjançant l’observació d’un eclipsi solar. Malgrat completar els seus estudis no es va graduar oficialment, ja que Cambridge no graduava dones fins al 1948.

Vista la impossibilitat de prosperar a Anglaterra va conèixer Shapley, director de l’Observatori de Harvard, va ser la segona dona a guanyar una beca per estudiar en aquest observatori i va marxar als Estats Units, nacionalitat que acabaria adoptant. Cecilia Payne va escriure una tesi doctoral que va completar el gener de 1925, ara fa just 100 anys, i en paraules dels seus contemporanis era una tesi extremadament brillant.

Payne va ser capaç de relacionar la classificació espectral de les estrelles, desenvolupada per la pionera Annie Jump-Cannon, amb la seva temperatura superficial gràcies a l’ús de la teoria de ionització de Saha.

Les línies espectrals que veien corresponien a ionitzacions a diferents temperatures i va poder identificar la composició dels estels indicant que hi havia una gran abundància d’hidrogen i heli en comparació amb la Terra. De fet, afirmava que l’hidrogen era l’element més abundant de l’univers, malgrat que un dels seus revisors, Russell, va aconsellar-li que no fos taxativa en aquest punt per no contradir els coneixements llavors acceptats.

Finalment Russell, pare del diagrama més famós de l’astrofísica, que relaciona brillantor i tipus espectral dels estels, va acabar donant-li la raó, però sovint es va associar la descoberta a Russell i no a Payne.

Posteriorment, acabaria aconseguint una plaça d’astrònoma permanent a Harvard, la primera dona a dirigir un departament i obtenir una càtedra en aquesta universitat.