Pont de cultures

El segle XV els Reis Catòlics expulsen els jueus; uns anys després fan fora els àrabs. S’enderroquen calls, mesquites i sinagogues.

Es volen igualar ètnies, pobles i religions. Aquest fou, segurament, el principi de la fi d’un imperi castellà paradoxalment incipient.

Potser ara és el moment de recuperar la riquesa que llavors es va perdre. Com a mínim jo hi somio a les classes de català que oferim als nouvinguts al Centre de Normalització Lingüística.

Aquí tornen a conviure aquestes ètnies, pobles i religions barrejant-se sense manies.

A les classes he pogut veure com un noi del Marroc seu cada dia al costat d’una noia de Colòmbia i l’ajuda sempre que ella ho necessita, amb un afecte mutu envejable. La compenetració es pot sentir només de mirar-los.

O quan un noi d’Algèria comparteix seient cada dia amb una noia del Pakistan. La fidelitat que mostra ell és encisadora i el somriure al rostre de tots dos és permanent mentre dura el curs.

Més sorprenent és el cas d’un jove de Gàmbia que seu cada dia al costat d’una noia de Cuba. Ella és extremament tímida i discreta, però no sembla molestar-li la proximitat del noi.

Ell és seriós, treballador, amb moltes ganes d’aprendre i progressar. Ella és tan introvertida que no mostra cap actitud envers el noi, però això a ell tant li fa, i seu amb ella cada dia puntualment.

Hi ha altres alumnes que troben en els companys de classe uns amics amb qui passar una bona estona. Només les classes de català els uneixen i, evidentment, el fet de viure en un país foraster.

En la resta de circumstàncies són ben diferents; tanmateix, formen un grup homogeni i ben avingut, on sovint s’inclouen també els professors, no del tot aliens a aquesta màgia. Aquestes impressions han fet que estimi enormement aquestes classes, escenari imprevist de relacions potser vitals.

És un privilegi ser testimoni d’afectes impensats per ells mateixos uns mesos abans i viure’ls en silenci per no trencar la daurada intimitat que s’hi intueix.

Tant de bo que el que veig a les aules es pugui veure arreu del país, per places i carrers, amb distàncies mínimes i convivència jaumesisiana (“Oh benvinguts...”); sense prejudicis ni extremismes. Vaja, amb l’obertura mental que no hi va haver al segle XV.

I tant de bo que la convulsió d’avui sigui l’inici d’una altra renaixença catalana multicolor i multitonal.