Ramon Arias: la mirada que captura l’ànima dels carrers de Lleida

Ramon Arias va néixer en un petit poble de muntanya de la província de Lleó. Va arribar a Lleida quan encara era un nen, ja que els seus pares van decidir anar-hi a viure.

Actualment, té 53 anys i la fotografia és una de les seves passions. En l’últim any ha dedicat gran part del seu temps a l’streetphoto, tal com mostren el seu blog (ramonariasfoto.com) i el seu compte a Instagram streetlleida.

També és un gran amant de la fotografia de paisatge, però malauradament no s’hi pot dedicar profundament atès que fruit d’un accident laboral és usuari de cadira de rodes, fet que li dificulta aquesta modalitat fotogràfica. La seva passió per la fotografia va començar amb la compra d’un mòbil que ja tenia incorporat una càmera amb controls manuals.

“Em va servir per interessar-me una mica per la part tècnica, com el triangle de l’exposició, etc. Ja el 2019 vaig aprofitar la càmera Nikon que li havia regalat a la meva parella per endinsar-me a fons en aquest meravellós món. A Youtube vaig trobar canals, sobretot en anglès, mitjançant els quals pots aprendre molt sobre fotografia”, recorda Arias. Des de fa uns mesos és molt actiu en un grup de Facebook de fotografia de carrer en què els seus membres es marquen reptes quinzenals.

“Ajuda moltíssim i he après molt dels companys. Valoren la teva fotografia sigui per a bé o per a mal, d’acord amb la composició, llum, interès, etc”, valora.

La majoria de les fotografies d’Arias mostren persones passejant pels carrers, sobretot de Lleida, i específicament pel Barri Antic i el carrer Major, “on hi ha molts personatges i oportunitats per capturar una bona foto”, indica.

En aquest sentit, remarca que “no és el mateix fer fotos al carrer que fer fotos de carrer. En la foto de carrer, la presència humana és indispensable. A més, ha de ser interessant. A vegades, la mateixa persona ja té prou interès, però la major part dels cops busco una reacció, una mirada, alguna cosa que realment valgui la pena. I després intento aconseguir que quedi ben enquadrat i tingui un sentit”. Però no sempre ho aconsegueix.

“És molt més fàcil fer la foto d’una posta de sol, que a tothom pot agradar-li. Però postes de sol n’hi ha una al dia, mentre que moments efímers només un. Això és el que intento trobar: un moment que no es pugui tornar a repetir i enquadrar-lo bé”, expressa.

Sobre el fet de desplaçar-se amb cadira de rodes diu que té “una perspectiva més baixa, però la mirada singular a les fotos no la proporciona això sinó, més aviat, la capacitat que tinguis per sorprendre a qui mira i de captar la seva mirada i el seu interès”.

“Fer fotos de carrer a Lleida és molt més difícil que fer-les en una gran ciutat. Es tracta de mirar el que tenim d’una altra manera, les diferents realitats de la ciutat, cultures...”, conclou.