SEGRE

GASTROTECA

Fideus a la cassola

Un plat apte per a tots els públics, amb els ingredients perfectes per animar-nos el dia

Fideus a la cassola - JOSEP CREUS (XARXES SOCIALS)

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Miquel Martí i Pol va fer un poema dels fideus a la cassola que deia: “ens el mengem amb tabola” o “llargs o curts són divertits, i bons per llepar-s’hi els dits”. Aquest plat potser és un dels majors antidepressius que hi ha, ja que menjar una cullerada de fideus cuinats com sempre fa que la serotonina comenci a ballar al nostre organisme i ens condueixi a un estat de felicitat semblant al nirvana.

Els fideus a la cassola és d’aquells plats aptes per a tots els públics.

I no crec que hi hagi una persona al territori català que no li pugui agradar. Té tots aquells ingredients perfectes i exactes perquè tots els paladars s’avinguin bé per degustar-los amb fruïció.

Un bon sofregit de ceba i una mica d’all trinxat, després d’haver ben cuit fins a rostir una bona costella de porc i llonganissa (després hi ha totes les variants possibles segons cada casa, amb receptes que duen conill, pollastre, botifarra, xoriç, corder…). L’altre element: els fideus.

A qui no li agrada la pasta? I, a més, bullida amb tots els ingredients que fan un brou ràpid dins de la cassola? Una pasta que té debat i que també dependrà de cada casa i del vostre record d’infantesa. El Corpus parla de fideus gruixuts (del 4 si miréssim mides d’aquest aliment) però en altres receptes, com la de la meva padrina Pepita, es feien amb els grossos o “colzets”, que li’n deia, que és aquella pasta entre el macarró i el fideu que es doblega i que estan buits per dins.

Així que poseu els que creieu que us agraden més o els que tingueu a mà. Però no us tempteu a usar els que posem en una fideuà o fideuada.

També en la recerca de la sostenibilitat, els fideus són una recepta de reaprofitament i, per tant, podeu posar aquella pasta que us sobra del dia que no us vau atrevir a posar-ne a la sopa o us sentieu culpables pels carbohidrats ingerits.

El més bo dels fideus és que podem fer un poti-poti amb qualsevol cosa que tinguem a la nevera i que amb mitja hora en podem obtenir un plat més que digne. Però si els feu amb molt d’amor i seguint la recepta, pot ser tot un plat de diumenge amb la família o els amics.

En una cassola ( i si és de fang ja sou més pro que la Moreneta), hi rostim la costella, el conill i la salsitxa tallats ben petitons amb un bon raig d’oli i salpebrades (si la costella ve de la tupina, plorareu), retirem totes les carns i en el mateix greix hi sofregim la ceba amb un parell d’alls trinxadets fins que quedin ben daurats. Variacions: hi ha qui posa un xic de tomàquet trinxat o pebrot verd talladet ben fi.

Un cop fet el sofregit s’hi aboca tota la carn, s’afegeix l’aigua en fred i es deixa que arrenqui el bull lentament. Es rectifica de sal i s’hi posa una mica de llorer i, quan l’aigua bull, s’hi aboquen els fideus.

Els darrers cinc minuts de cocció no podem fugir de la picada. All, julivert i safrà ben picats a morter, amb l’aigua del mateix suc que coem els fideus i ho afegim.

Remenem i, quan s’hagi absorbit tota l’aigua, apaguem el foc i deixem reposar cinc minuts abans de servir.

És d’aquells plats que tot el receptari casolà té a la recambra per fer un dinar de record, de rave gastronòmica i de carmanyola per a la setmana laboral. Perquè també són una bona opció per dur a l’oficina i ajudar-nos a afrontar quan tenim un moment trist davant la pantalla.

Una cullerada de fideus a la cassola et durà a veure la vida més bonica i el disgust que tenies segur que et passa.

La recepta té diverses variacions: amb carxofes, amb gambes o escamarlans, amb caragols, amb espinacs o bledes, amb corder (falda), amb botifarra..

[Vegeu quantitats i recepta 555 del Corpus Culinari Català.]

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking