La dansa més humana

Al sanatori internacional Berghof, transposició literària a càrrec de Thomas Mann de l’actual hotel Schatzalp (a la foto), inaugurat just a principi de segle XX en un replà 300 metres per damunt de Davos, que amb els seus 1.540 sobre el nivell del mar és la ciutat més alta d’Europa, escenari gairebé únic de la novel·la La muntanya màgica, de què el passat 22 de novembre s’esqueia el centenari de la seva arribada a les llibreries, els pacients ingressats seguien un règim de tranquil·litat i bons aliments. L’autor detalla els horaris inflexibles d’unes jornades repetides fins al tedi més enervant, fet a mitges de regularitat i resignació: llargues estones dedicades al repòs i també una dieta nutricional copiosa, a base d’àpats freqüents.

Esmorzar tres vegades, dinars de sis plats (sopa, peix, verdures, guisat amb guarnició, aviram rostit i crema de postres, a més de formatge i fruita), berenars que incloïen cafè, te, llet, xocolata o fins i tot brou de carn, torrades amb melmelada i pastís de panses, un sopar igualment abundant i encara moltes nits, ressopó. El narrador comenta el cas d’uns hostes holandesos tan farts que abans del dinar pantagruèlic es feien servir tres ous ferrats per cadascú.

T’hi acabaves avesant, a aquella existència rutinària i se suposa que saludable, enmig de prats i boscos alpins, fruit d’una espècie de pacte que, a canvi de renunciar a les alegries i penes de la humanitat allà baix a la plana, garantia als qui el subscrivien, no sempre de bon grat, sinó forçats per la malaltia, “una vida potser buida, però molt fàcil i plaent, despreocupada fins a anul·lar el pas del temps”.

Els idil·lis entre aquells tuberculosos de major o menor gravetat no eren del tot insòlits, malgrat o potser justament a causa del seu futur personal incert.

El jove protagonista, Hans Castorp, s’enamora perdudament d’una russa atractiva, afrancesada i més gran que ell, Clawdia Chauchat, d’ulls felins, pòmuls sortits i exòtica fesomia caucàsica. Un vespre, conversant en un dels salons, la dama li explica un viatge recent a Espanya, on “la gent són mig moros”.

Castella li havia semblat molt àrida i dura, i l’Escorial no tan bonic com el Kremlin. L’únic que en salvava era “la dansa popular de Catalunya, la sardana”, a la qual s’havia afegit.

“S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena.

Ce’st charmant. És humà”.