Éssers després d’Auschwitz

Que clar és llegir un tractat filosòfic com ara aquesta lliçó d’Auschwitz que ens convida a sentir l’altre! Que lluny és del llenguatge habitual! És una evidència que la lectura de la filosofia cada vegada és més insòlita en el nostre temps. Pocs en llegeixen, de filosofia.

Pocs es posen davant d’un volum que no és en l’òrbita de la tecnologia o de l’economia pragmàtica. I que equivocats que estem! Soc en una biblioteca de sostres alts, passat migdia.

Fa un sol radiant malgrat ser hivern. La dona del costat, asseguda a la taula, ha començat una conversa via zoom a través de l’ordinador, i em desconcerta.

Xerra com si fos a casa. No sap distingir el lloc públic del lloc privat.

A ella li faig entendre que em molesta la seua conversa, el seu soroll, i ella segueix parlant sense entendre el meu desconcert. Desisteixo de seguir escrivint.

Me’n vaig amb la meua motxilla pesada a una altra banda. (Sempre havien dit que el saber no ocupa lugar i no matisaven prou que el saber pesava molt).

Per mi és un costum llegir els filòsofs contemporanis com ara Joan-Carles Mèlich, que deu ser de la meua quinta. Els filòsofs haurien de ser més àgils, i lleugers, audaços.

Haurien de ser com el primer glop de cervesa a la gola. Joan-Carles Mèlich sap molt bé que perquè unes idees siguin ateses cal un esperit atent a la lliçó.

Cal una atenció única. Un esperit que no xerri en un zoom sense dir res de substancial.

Hem caigut en la trampa del relativisme. Tot és relatiu, llevat de la tecnologia.

Tot és relatiu tret dels negocis immobiliaris (fins i tot Trump gosa formular la idea d’una Gaza per a homes i dones rics).

Veig que alguns van a la recerca d’alguna fórmula que els orienti en la nostra manera d’errar. Veig a la llibreria els volums de creixement personal a la recerca de receptes per al nostre dolor o les nostres necessitats, que sovint no sabem identificar bé.

Però “no es pot donar una lliçó si hom no està disposat a ser alliçonat”, ens recorda el filòsof. Per mi llegir-lo és calmar-me.

Per mi llegir-lo és sentir que el soroll del món reposa. Per mi llegir-lo és saber que hi ha un altre llenguatge que ell anomena la gramàtica d’hospitalitat, o a vegades la semàntica de la cordialitat.

Surto de la biblioteca, i veig totes les persones amorrades al mòbil. Totes.

La lliçó d’Auschwitz ens mostra que les persones educades poden treballar a les fàbriques de la mort. L’obra parteix de la idea que l’ètica i la pedagogia i l’educació no poden ser iguals després de l’esdeveniment d’Auschwitz.

Llegiu-lo! Torneu a llegir el filòsof Joan-Carles Mèlich! Tanqueu el mòbil! Tanqueu les paraules de l’inhumà. La paraula és inhumana si només hi ha identitat i diferència però no pas “deferència” i “cura de l’altre”.

El filòsof reclama trobar la paraula per tornar a parlar d’Auschwitz, no pas des d’un punt de vista de l’imperi econòmic i tecnològic sinó per parlar de la memòria de l’altre, del que és concret, únic, irrepetible.