“Festa sí, lluita també”

El missatge social i la crítica política en el món de la música ens tenen acostumats a identificar-lo majoritàriament a uns estils musicals concrets o força definits. Puntualment, però, surt de la seva zona de confort amb d’altres que aprofiten la música festiva per fer bandera de reivindicacions.

Un exemple pot ser el de Jamiroquai, artista relacionat amb la pista de ball des de fa unes dècades, i que, amb les seves composicions i lletres ens pot portar a aquella cèlebre dita de: festa sí, lluita també.

Jay Kay va fitxar el 1991 pel segell Acid Jazz de Gilles Peterson, amb qui va editar algun senzill, però Emergency on Planet Earth va ser editat el 1993 per la discogràfica Sony, que els va oferir una oferta irrefutable i va ser de manera fulminant un disc clau a l’efervescent escena britànica acid jazz que combinava jazz, soul i funk, amb un objectiu clar i evident: fer suar les teves neurones i el cos al teu club preferit. Era una època en què el britpop rebentava les llistes del moment.

Als qui en aquella època no ens atreien els serrells i modelets neo mods vinguts del Regne Unit, l’arribada dels sons i el primer disc de Jay Kay i la seva banda ens van atrapar fins avui dia.

Jay Kay és un autèntic apassionat de la cultura, tradicions i lluites dels pobles aborígens de l’Amèrica del Nord, com els Iroquois, dels quals a manera d’homenatge s’agafa el nom combinant la paraula Jam + Iroquai, esdevenint Jamiroquai. Novament topem amb festa i consciència.

Emergency on Planet Earth ja ha celebrat el seu 30è aniversari i ha envellit com tots ho voldríem fer, malgrat que hi hagi molts haters que ataquen Jay dient que ja no pot moure’s com fa trenta anys..

i és que algú de nosaltres pot fer-ho?

Aquest és un LP amb 10 cançons brillants, com si la bola de miralls de la pista de ball l’il·luminés. La primera cançó, batejada amb el nom When you Gonna Learn?, sorprèn i esdevé una declaració de principis.

Inclou un instrument amb un solo enorme demostrant una sensibilitat i respecte envers sons tribals com és el didjeridú, que no havíem escoltat amb anterioritat en aquests estils musicals. En aquesta cançó, Jay es fa seva la famosa dita dels Iroquesos: “Només quan l’últim arbre hagi mort, l’últim riu hagi estat enverinat i l’últim peix hagi estat capturat, ens adonarem que no podem menjar diners”.

A la cançó s’identifica ràpidament quan canta: “Sí, sí, has sentit la notícia avui? / Hi ha diners al menú del meu restaurant preferit / Doncs no parleu de quantitat / Perquè no queda cap peix al mar / homes cobdiciosos han estat matant tota la vida que hi ha hagut”.

La cançó número dos del disc (va ser-ne també el primer single) avui és un clàssic que tots hem xiuxiuejat algun cop, Too Young Too Die, amb un clip que vam veure infinitat de cops a l’enyorat programa televisiu Sputnik, gravat a una reserva indígena d’Amèrica del Nord, en què Jay ens va mostrar a molts per primer cop el seu flamant estil estètic amb barrets i vestuaris amb simbologia de la cultura indígena què ja hem esmentat. Les cançons del disc es van enllaçant de manera natural i brillant, com aquell guant que s’ajusta a la forma de la teva mà.

És un disc que s’ha de ballar almenys un cop a la vida. Penseu que Jay Kay i la banda el van compondre i gravar pensat per a ser executat en directe en gires de clubs i sales, iniciativa que ràpidament es va convertir en una gira inacabable de festivals arreu d’Europa, fet que els va consolidar fins al dia d’avui.