Llarga llengua de pedra

La gran fortalesa bastida dalt del tossal de la Seu Vella entre els segles XVII i XIX a costa de destruir tot el barri gòtic lleidatà de la Suda fou anomenada oficialment a partir de 1707 com el Castillo Principal. L’accés més suau era per la banda de ponent i, per tant, la porta era situada a la banda occidental, protegida per dues grans fortificacions que a manera de tenalla tenien entre dos focs els possibles atacants. Al nord, el Punt de Diamant i al sud, la Llengua de Serp, o la Lengua de Sierpe com apareix als planells del segle XVIII, ja que es bastiria cap al 1730. Aquesta denominació per a defenses especialment sobresortints del nucli principal de la fortificació és habitual en altres obres militars, com per exemple al castell de Montjuïc de Barcelona, al primer recinte de Melilla o a les muralles Reales de Ceuta. La de Lleida té la peculiaritat de ser especialment llarga, gairebé 150 m, i no gaire ampla, entre 15 i 7 metres. Això li dona més aparença de serp autèntica que no pas de llengua, ja que a més els ofidis la tenen bífida, i la del nostre gran tossal sembla més d’un camaleó, tot i que la cara final té un petit angle que pot recordar l’afilada punta de la llengua reptiliana a la qual fa honor el nom del reducte avançat del Castell, que no pas un baluard. Aquesta peculiar forma no és capritxosa, sinó que correspon a un paleocanal de gres, que Josep Lladonosa va denominar la Roqueta, el qual ha estat folrat pels murs de la defensa setcentista, fets amb carreus de diferents mides, molts aprofitats dels habitatges que hi havia, emplenant amb terra i pedres l’espai entre la roca i les parets vistes.

A l’angle sud-oest superior de la fortificació hi ha la base d’una garita, i esdevé un magnífic mirador sobre la ciutat, una autèntica avançada sobre les cases dels carrers Gairoles, Scala Dei i Companyia, que encara recorden el desaparegut Canyeret.

Quan girem sobre les nostres passes, la vista del conjunt monumental es mostra amb tota la seva esplendor. Al bell mig hi ha equidistants tres grans blocs de pedra amb incrustacions de ferro que són escultures de Rufino Mesa denominades “Senyals de memòria”, i si parem atenció veurem dos tapes de ferro que corresponen a sengles cisternes. Una desafortunada pavimentació de lloses va afectar l’estructura; calgué retirar-la. S’hi col·locaren al voltant mitja dotzena de barres de ferro verticals que pretenien controlar el possible moviment de l’estructura, però com s’ha vist no han impedit l’anunciat esvoranc que s’ha produït fa poc al costat sud i que ara de lluny sembla l’ull de la serp... Ves per on!