Luxe, calma i voluptat

Buscant fa un parell d’anys allotjament a Honfleur, ens vam sentir atrets per l’hotel L’Invitation au voyage a causa del seu nom de ressons literaris, però es va escaure que aquells dies estava tancat per vacances i al final reservaríem al Cheval blanc, un històric tres estrelles enfront de la dàrsena.

L’invitation au voyage és el títol d’una poesia escrita per Charles Baudelaire en aquella pintoresca localitat del departament de Calvados, a la Normandia, que Victor Hugo havia descrit en 1836 com “un port encantador, ple de veles, coronat per turons verds i envoltat de cases estretes”. L’autor de Les fleurs du mal hi va passar algunes temporades, la més llarga entre gener i juliol de 1859, perquè hi vivia sa mare, casada en segones núpcies amb el general Aupick, que s’hi havia fet construir un xaletet als afores, sobre un penya-segat marí, batejat irònicament pel fillastre com a “maison Joujou”, derruït ja fa temps. En una estada anterior, la dona havia llogat perquè hi sojornés una mansarda de dues peces –cambra i saló– davant mateix del Vieux-bassin, des d’on podia admirar “l’amplitud del cel, l’arquitectura mòbil de les onades, les coloracions canviants de la mar, el centelleig dels fars”. Les esveltes embarcacions balancejades per l’onatge li mantenien a l’ànima “el gust pel ritme i la bellesa”, tal com evocaria més tard a Le port, un dels poemes en prosa aplegats a Spleen de Paris.

Tot això s’explica al volum il·lustrat Baudelaire et Honfleur, que Catherine Delons publicava el 2023. També s’hi diu que el poeta hi va confegir d’altres composicions “florals” com La chevelure, Le Cygne, Les petites vieilles i Le voyage, a part de revisar L’albatros, escrita 18 anys abans. L’invitation au voyage, així com la resta de les esmentades, serien magníficament traduïdes al català per Pere Rovira en l’edició del 2021 a Proa de Les flors del mal.

“Germana, ninó/ pensa en la dolçor/ d’anar allà plegats a viure!/ Estimar a desdir,/ estimar i morir/ al país del teu somriure”. Ell després es lamentaria de no haver acomplert el somni d’establir-se per sempre en aquell indret de sols mullats i cels emboirats, on dormen els vaixells “de les humors vagabundes” i els crepuscles tinten de jacint i d’or els camps, els canals i la vila sencera, sota una llum càlida i tranquil·la. “Tot, allà, és ordre i beutat/ luxe, calma i voluptat”.