Un llamp enmig de la nit

Confesso que ni tan sols l’havia sentit anomenar, però després de llegir Infinita, llibret escrit per una colla d’amics o coetanis seus, publicat per l’editorial Vincle conjuntament amb el PEN català, convinc amb l’únic dels col·laboradors que només en parla per referències, la jove professora Àngels Gregori, que “era algú a qui m’hauria agradat molt conèixer”.

Es deia Fina Cardona-Bosch. Nascuda a València en 1957 i morta a la mateixa ciutat en 2022, el segon dia de febrer: 2-2-2022. Filòloga de formació i docent de professió, l’única dona poeta de la denominada Generació dels 70 al País Valencià, com remarca Josep Piera. Autora de dos títols avui dia introbables: Plouen pigues (1978) i Pessigolles de palmera (1981). Poesia de factura “breu i juganera”, en paraules de Pere Císcar, a la qual aplicava “una imatgeria cosmopolita i avantguardista”.

També posaria lletra a diverses cançons del disc Miralls de qui va ser el seu marit, Carles Barranco. A banda, la faceta com a articulista, més fecunda i prolongada en el temps, fins al moment de la mort, repescada per a “la gran literatura” a través d’una porta que “els més ignorants titllen de petita”, es lamenta Vicent Sanchis, que en destaca dins d’aquest registre periodístic el caràcter descarat, modern, espontani, festiu, gens pretensiós i influït per la cultura pop, a més de valorar-ne particularment les entrevistes, a base de preguntes curtes, atrevides i sovint desconcertants. Però després de la lectura gosaria concloure que Fina Cardona-Bosch es feia notar sobretot gràcies a una acusada personalitat, que no deixava ningú indiferent. Feminista convençuda, si bé contrària al “llenguatge inclusiu”, que ridiculitzava per absurd, en la línia de Carme Junyent, vitalista, culta, força llegida i viatjada, extremada en el vestir, solia destacar per una presència pública que conjuminava estil i bellesa (figura esvelta, cara pigallosa, llarga cabellera pèl-roja), “tan guapa que tallava l’alè”, observa Fúlvia Nicolàs. L’escriptor Rafa Cervera l’evoca com un llamp enmig de la nit i el polític Enric Morera, com un personatge de pel·lícula de la Nouvelle Vague, però també com una “vikinga”, atesa la seva tirada a les latituds àrtiques, en concret les illes Lofoten (a la imatge annexa), on sempre anava dient que li agradaria fugir. Per tant, potser més que no un llamp, una aurora boreal.